Falsestuff

informació obra



Direcció:
Nao Albet , Marcel Borràs
Intèrprets:
Nao Albet, Marcel Borràs, Naby Dakhli, Jango Edwards, Thomas Kasebacher, Romy Louise Lauwers, Victor Lauwers, Diana Sakalauskaite
Vestuari:
Paula Ventura
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Grec 2018 Festival de Barcelona
Autor:
Giuseppe Verdi
Direcció Musical:
Renato Palumbo
Sinopsi:

A l’exterior d’una nau industrial als afores d’alguna ciutat a l’est d’Europa, una parella de policies espia des del seu cotxe els estranys moviments que tenen lloc dins del recinte. Tenen l’objectiu de descobrir la identitat d’un multidisciplinari criminal relacionat amb el món de l’art contemporani.

A mesura que avanci la investigació, cada cop resultarà més difícil desxifrar el ball de pistes falsificades, fins al punt que acabarà sent impossible dilucidar qui està fent teatre en aquesta farsa, i quina realitat s’hi amaga al darrere.

Nao Albet, finalista a música original/ adaptada als Premis de la Crítica 2018

Finalista Crítica Jove als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Falsestuff

29/06/2018

Talent a pes

per Jordi Bordes

El seu talent es pesa a l'engròs. Són mestres en l'art de fingir, de despistar. De vendre gat per llebre. Sense la major transcendència, només pel plaer de jugar. I de projectar energia vital a paletades. La seva i la dels seus còmplices. Per això, per aquesta generositat i desinhibició sempre s'enduen els aplaudiments del públic perquè l'han desarmat. Potser aquest cop, en què la peça se'ls ha allargassat molt més del que és habitual (fins a posar-li una mitja part aparentment innecessària) el ritme se'ls hi ha encallat. I queda més evident la finor de la seva tesi. Anem a pams.

Que Nao Albet i Marcel Borràs no es tallen ni un pèl quan pugen a l'escenari, ja ho sabiem. Que són capaçops d'involucrar tothom, també. que la seva energia desborda per tots cantons, sigui amb una dramatúrgia de broma sobre broma (equívoc rere enganyifa), sigui actuant, ballant o cantant. El seu únic mantra (a part pel gust del tiroteig a escena) que no obliden d'actuar per a la seva colla, la que no va mai als teatres. La primera part de Falsestuff respon perfectament a aquestes expectatives. La segona probablement, necessita del ribot (genial falsa postfunció, això sí!) per lluir millor el ritme. El seu gust per l'excés, per una mena de barroquisme brut, de situacions insòlites i absurdes no acostuma a fer-los perdre el ritme. sí que decau en la segona part, amb un fons que s'explicaria molt ràpid però que han decidit estirar-la potser per donar raó de ser a la mitja part.

Tots sabem que el duet Nau/Marcel va a pes, aparentment, no es preocupen gaire pels acabats; els hi agrada deixar-ho brut. Els abonats del TNC tenen una distracció afegida (tot i que l'escena és trepidant i que els sobretítols es disparen a la velocitat del llamp!) que és intuir d'on surten les rampoines de l'escena. Les pedres recorden aquelles que van aparèixer a Quan despertem d'entre els morts d'Ibsen; la porta de Saloon fa flaire a porxo d'Agost. I les ales recorden les que va utilitzar l'actor en un muntatge en què va demostrar una sensibilitat extrema... 

D'entre els companys d'escena, brilla amb entitat pròpia un obedient Jango Edwards, amb un paper que donarà més d'una sorpresa, capaç de transmutar-se en temps, espai i personalitat.  Però l'entrega de la resta (ens hi juguem un cèntim a què la llista d'aftoes té algun nom fals, també) és innegable i saben jugar a tots els tòpics en l'escena del western i al matís del moviment per narrar la infància del personatge protagonista.  

Marcel i Nao els hi encanta plantejar el com presentar una història que dona voltes sobre el valor de l'original i de la còpia. I s'atreveixen a imaginar falsificacions de muntatges (no plagis, atenció!), tot i que sembla que facin un darrer homenatge al Mount Olimpus de Fabre en el comiat de l'espectacle... Fa més d'una dècada que signen produccions professionals (des del primer Radicals lliures de'n Rigola). A Democràcia, van plantejar la possibilitat de fer-se gran, de superar el capítol d'enfants terribles i dir alguna cosa més. Van sorprendre a tothom. Amb Mammon van tornar a la presentació informal i juganera però amb un discurs de fons. Aquest Falsestuff els hi ha quedat com un divertit  i enrevessat castell de focs. La pòlvora no els ha permès traçar un perfil de major profunditat, com havien anat insinuant en els treballs anteriors. Que no es perdi....

Per cert, toca fer un últim homenatge a Oriol Puig-Taulé. Per increïble que sembli (en aquest conte de mentides per activa i per passiva) el periodista de camises hawaianes fa una encesa defensa de l'estampat floral en alemany berlinès que, si no fos perquè es reprodueix enmig del western, semblaria  un notable comercial d'empaperats de la zona del Rhür. Noi, quina empenta! (jo sóc més de gotelé!)