Falsestuff

informació obra



Direcció:
Nao Albet , Marcel Borràs
Intèrprets:
Nao Albet, Marcel Borràs, Naby Dakhli, Jango Edwards, Thomas Kasebacher, Romy Louise Lauwers, Victor Lauwers, Diana Sakalauskaite
Vestuari:
Paula Ventura
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Grec 2018 Festival de Barcelona
Autoria:
Giuseppe Verdi
Direcció Musical:
Renato Palumbo
Sinopsi:

A l’exterior d’una nau industrial als afores d’alguna ciutat a l’est d’Europa, una parella de policies espia des del seu cotxe els estranys moviments que tenen lloc dins del recinte. Tenen l’objectiu de descobrir la identitat d’un multidisciplinari criminal relacionat amb el món de l’art contemporani.

A mesura que avanci la investigació, cada cop resultarà més difícil desxifrar el ball de pistes falsificades, fins al punt que acabarà sent impossible dilucidar qui està fent teatre en aquesta farsa, i quina realitat s’hi amaga al darrere.

Nao Albet, finalista a música original/ adaptada als Premis de la Crítica 2018

Finalista Crítica Jove als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Falsestuff

12/07/2018

Atenció: el TNC acull un parell de falsificadors escènic capaços de vendre-li teatre fals als més respectables programadors

per Ramon Oliver

Com es pot falsificar, un espectacle teatral? I si resulta que portem anys creien que veiem muntatges signats per les més il·lustres patums escèniques que en realitat estan perpetrats per brillants falsificadors que coneixen fil per randa tots els trucs estilístics de l’original però resulten molt més econòmics que aquest  ? I si resulta, doncs, que ni els més afinats crítics teatrals  mundials són capaços de saber distingir entre un espectacle original i un de falsificat, caient així en les mateixes badades en les quals han caigut sovint exquisits crítics d’altres formes d’art?  Més difícil encara: és possible falsificar una obra teatral que no existeix i crear així originals amb partida de naixement falsificada des del seu mateix origen ? I què me’n dieu  de les post funcions amb debat i obertes a les preguntes del públic? Es poden falsificar també les post funcions? Pot ser que la post funció d’una obra falsificada resulti més estimulant que la post funció d’una obra original, i que les opinions que els falsificadors venen com a autèntiques tinguin força més substància que les dels creadors que van d’originals ?

Aquestes i unes quantes preguntes més sobre el tema de l’art, del valor potser excessiu que li atorguem a l’autenticitat i el menyspreu potser no menys excessiu amb que valorem la falsificació encara que aquesta sigui de primera, sobre l’snobisme que a tots ens pot atacar o ens ha atacat ja quan es tracta de saber reconèixer la tassa d’autenticitat artística d’una obra , o sobre la forma com hem anat divinitzant a l’artista a través del temps arribant a donar-li al nom del creador més valor que a l’obra que ens presenta i oblidant que en altres moments i sota altres premisses passava justament el contrari, us vindran fàcilment i probablement al cap gaudint de la nova gresca escènica que s’han muntat Nao Albet i Marcel Borràs. Una gresca, d’altra banda,  tan apta per a donar lloc a l’exercici reflexiu si és que en teniu ganes , com per a no reflexionar sobre res i divertir-se amb el que està passant a l’escenari amb les mateixes ganes amb les quals Jango Edwards – acostumat a fer de les seves pallassades ja mítiques i tirant sovint a transgressores el centre de totes les mirades- sembla divertir-se acoblant-se a la farsa que han munt els ex - el temps passa per a tothom - nens prodigi  de la nostra escena.

Ara que vivim a l’era de les “fake news” – que, com ens recorden els experts tampoc no són cap estricta novetat; ha canviat la tecnologia però no pas la varietat d’intencions que es poden moure a l’hora de posar en marxa noticies falses -  cal recordar que fa ja quaranta-tres  anys ,Orson Welles va dirigir un admirable i massa poc conegut  fals documental/ falsa pel·lícula de ficció amb el títol de “F for Fake”. I en aquella pel·lícula que constitueix  un complement ideal per veure abans o després d’aquest “Falsestuff” ( ja posats a buscar vincles, cal tenir en compte que Welles ha sigut el millor Falstaff imaginable), el gran Orson ens oferia un retrat impagable del pintor Elmyr de Hory , que va arribar a vendre milers de falsificacions a prestigioses galeries d’art : el seu domini a l’hora d’imitar i falsificar l’estil dels grans mestres ( però sense copiar mai les seves obres )  , si no gastéssim tantes manies, caldria considerar-lo com digne d’un gran mestre. Sobre de Hory va escriure un llibre  Clifford Irving, que també sortia a la pel·lícula. I  que va ser alhora l’autor d’una falsa autobiografia de Howard Hugues escrita en primera persona que a punt va estar de ser publicada com autèntica, i que li va costar pena de presó. Però és que també el mateix Welles va ser sempre – com ell mateix reconeix amb orgull- un falsificador de primera. O és que potser heu oblidat que a ell es deu la “fake new” més espectacular de tots els temps, aquella que va convertir una retransmissió radiofònica de “La guerra dels móns” en l’anunci d’una invasió extraterrestre que va provocar veritables atacs de pànic? I després, Welles va entrar per la porta gran de la història del cinema filmant “Citizen Kane”, que s’inventava un fals personatge de ficció per parlar d’un personatge real ( el magnat de la premsa W. R. Hearst) , i que incloïa un fals reportatge construït a la manera dels noticiaris cinematogràfics: les falses imatges que barregen celebritats històriques amb éssers ficticis de “Zelig” o “Forrest Gump”, li deuen molt a aquest fragment.

Així doncs vivim en un món en el qual la falsificació, està a l’ordre del dia. I no solament en els àmbits artístics. Però de moment, toca limitar-se a ells. I toca comprovar l’habilitat amb que Nao i Marcel escolen tot això mentre se’n riuen una mica d’ells mateixos , i  de les mateixes patums a les quals admiren i admirem la majoria de nosaltres. Per posar un exemple aclaparador; justament quan Agrupación Señor Serrano presenta al Grec “Kingdom”, els seus clons creatius es munten un Serrano  càmera de vídeo i maquetes en mà al llarg del segon – o potser és el  tercer; amb tants capítols com té la cosa, ja he perdut el compte – fragment d’aquest espectacle... ves a saber tu si falsificat d’algun altre.

És cert que , per moments i només de forma puntual , a Nao i a Marcel se’ls hi en va una mica de les mans el tema del metratge d’algunes de les variades escenes que integren la falsificació. Però com tots dos són molt llestos i han vist molt de teatre saben curar-se en salut : quan toca parlar del que estan fent a l’escenari, ja ens deixen clar que la llargada excessiva d’algun fragment està ben calculada, i fa que allò falsificat  sembli més autèntic encara. I és així com passem – sense entrar en masses precisions ni spoilers letals de cara a la sorpresa- d’una escena  acuradament dramàtica i plena de simbolisme coreogràfic i noms de grans artistes que ja podeu anar buscant a Google  a veure que en surt de la recerca, a un gloriós western musical ple de falses pocions curatives d’aquelles que anaven venent de poble en poble els falsos doctors del Far West. Tot plegat sense oblidar-se que las coses sempre funcionen millor quan els hi poses unes gotes de ·thriller”, que el públic sempre agraeix les escenes d’acció que deixen uns quants cadàvers, o que si vols donar-li autenticitat a un tema cal incloure en ell alguna pinzellada  de teatre document . Per cert: al llarg de tot l’espectacle us podeu anar entretenint també si sou fidels espectadors del Nacional reconeixent a quina obra havíeu vist abans aquest o aquell altre element escenogràfic: la molt eixerida escenografia d’Adrià Pinar ( feta amb la col·laboració d’Oscar Van der Put) ha tirat ma amb ganes del magatzem del TNC. El que ja de pas  ens podria portar cap a una altra mena de seriosa reflexió sobre la relació entre reciclatge i falsificació. I ens podria portar també de nou cap a Orson Welles , que, a falta de recursos,  va filmar el seu “Macbeth” al decorat d’un western de sèrie B; i  tots ens ho vam creure, que allò era un original castell escocès. Cert, o fals?