Diuen els pagesos que una bona esporgada a temps fa recréixer l'arbre encara més ufanós. L'espectacle «Falsestuff» és com un arbre esponerós, però encara ho seria més si se li fes una bona esporgada. I com que la intenció de l'autoria de proposar un muntatge de teatre físic o creació híbrida, és a dir: inclassificable, ha donat com a resultat un muntatge amb un respectable gruix de text, doncs com més sintetitzat millor o, en llenguatge pagès, com més ben esporgat millor.
Hi ha qui potser esporgaria la tesi de «Falsestuff» per la cua —l'espectacle arriba als 190 minuts més entreacte— però jo diria que el que li convé és esporgar-lo i sintetitzar-lo pel principi i fer arribar com més aviat millor als espectadors la gresca que es destapa a la mitja hora final de la primera part i que es reprèn sense aturador a l'hora i mitja que ve a la segona part.
La primera hora de la primera part serveix per plantejar la nova juguesca del tàndem Nao Albet i Marcel Borràs, creadors, autors i directors de «Falsestuff», que no és altra sinó deixar clar que la cosa va de destapar la nafra de la falsificació, posar sobre la taula els personatges principals en el rerefons de l'obra (un tal Boris Kaczynski, disposat a desemmascarar per falsificador un tal altre André Féikiévich) o, més ben dit, admetre que tot, absolutament tot, el teatre inclòs i també el mateix contingut de «Falsestuff» —i per extensió el subtítol «La muerte de las musas», atribuït a una falsa publicació d'un tal Xavier Albertí— és una mentida, en honor d'un dels mentiders més cèlebres de l'univers shakesperià: el senyor Falstaff.
A «Falsestuff», cal que s'hi entri amb ganes de formar part del joc. Crec que és un espectacle amb un gran mèrit: enganxa de seguida els espectadors més joves, els generacionals dels dos autors sobretot, i sedueix fins a convèncer finalment els més veterans. Perquè el concepte global de «Falsestuff» és un teatre de vocació internacional, fins al punt que fa la impressió que Nao Albet i Marcel Borràs siguin dos desconeguts creadors emmirallats en el nord, potser cansats, com el poeta, de la seva «covarda, vella, tan salvatge terra», i com el poeta també, potser sí que els «agradaria d’allunyar-se’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç», però acaben estimant «aquesta seva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.» ¿És per això, potser, que diuen que «Falsestuff» s'ha elaborat amb la col·laboració del col·lectiu d'artistes de dansa, teatre, circ, performance i música de Kuiperskaai, a Brussel·les, on han tingut de prop, per exemple, la Needcompany?
L'espectacle «Falsestuff» és multilingüe sense cap concessió: s'hi parla alemany, anglès, flamenc, francès, italià, lituà, neerlandès, rus, xinès... I espanyol i català en un fals col·loqui postfunció genial, moderat caricaturescament per Pedro Azara, arquitecte francès i professor de teoria de l'art de disseny de l'Escola Elisava de Barcelona. L'espanyol és també, en una opció que algun altre col·lega del ram ja ha qüestionat sense trobar-hi explicació, la llengua exclusiva del sobretitulat.
Aquesta aposta multilingüe de «Falsestuff» exigeix que tots els intèrprets, majoritàriament joves, excepció feta del venerable pallasso nord-americà Jango Edwards, convertit aquí en un artista convidat de primera línia, siguin també d'orígens diversos i tinguin diverses aptituds per actuar en cadascuna de les llengües esmentades. La música, element important del muntatge, és una adaptació i creació de Nao Albet, que en clau vaquer, regala una imitació de folk i de discurs mastegat d'actor de cinema nord-americà que és una de les perles de l'espectacle. Podria embrancar-me en una teoria filosòfica sobre l'art de la falsificació i la mentida, anant mès ellà de l'espectacle, però seria trair, em sembla, l'esperit de «Falsestuff» que aboca a escena tot el que la rauxa creativa els ha donat de bo amb el propòsit d'entretenir intel·ligentment el personal. I, malgrat el risc dels 190 minuts, cal dir que finalment ho aconsegueixen, amb moments espectaculars com el del poblat del Far-West —escenografia reciclada d'«Agost»—, on també es mostra l'art de l'estafa en una trama brindada per Marcel Borràs que mostra la seva capacitat interpretativa camaleònica —a l'estil del flascó dels xarlatans de fira per fer créixer el cabell— o la partida de joc de rol amb peces en miniatura i projeccions, que sembla que piqui l'ullet als reconeguts Agrupación Señor Serrano, o l'escena acolorida pròpia de la Commedia dell'Arte, o els moments de Grand Guignol de carn i os, o l'espetec final, amb un mutis col·lectiu de puntetes de tota la companyia, que acaben rubricant els Talking Heads i que deixa tot l'auditori amb olor de pólvora... o de tronada de festa major.
«Falsestuff» s'allunya de creacions anteriors de Nao Albet i Marcel Borràs com els espectacles «La monja enterrada en vida», «Atraco paliza y muerte en Agbanäspach», «Los Esqueiters» o «Mammón», del cicle «Tot pels diners», malgrat que potser és una conseqüència inevitable de tots alhora. I per descomptat hi ha un salt endavant del tàndem català en el moment que han fusionat la seva creació pròpia a quatre mans amb les diverses disciplines dels artistes integrants del repartiment, com la de la ballarina Sau-Ching Wong, que té al seu càrrec un solo inicial al voltant de la biografia de l'estafador i de la teoria sobre si la falsificació o la còpia pot arribar a ser igual que l'original. Aquesta és la «falsestuffqüestió». (...)
