De Nao Albet i Marcel Borràs

informació obra



Direcció:
Nao Albet, Marcel Borràs
Dramatúrgia:
Nao Albet, Marcel Borràs
So:
Nao Albet, Marcel Borràs
Escenografia:
Nao Albet, Marcel Borràs
Vestuari:
Nao Albet, Marcel Borràs
Il·luminació:
Nao Albet, Marcel Borràs
Assesoria de moviment:
Nao Albet, Marcel Borràs
Vídeo:
Nao Albet, Marcel Borràs
Intèrprets:
Marcel Borràs, Nao Albet
Caracterització:
Marcel Borràs, Nao Albet
Ajudantia de direcció:
Marcel Borràs, Nao Albet
Sinopsi:

Cada cop que Nao Albet i Marcel Borràs posen el seu nom a un projecte és segur que no serà gens convencional. Només cal repassar els crèdits per ensumar que aquesta retrobada de dos amics el 2055 també serà sorprenent. Parlaran de totes les coses bones i dolentes d’una relació nascuda el 2007, però sobretot d’una malaltia: l’ego.

Crítica: De Nao Albet i Marcel Borràs

10/10/2023

Vida i mort de Nao Albet i Marcel Borràs

per Martí Figueras

L’amistat és un bé molt preuat que perquè sigui duradora ha de transcendir egos. No és fàcil. I ho és encara menys si aquesta es dona en un context com és l’artístic. Gairebé 20 anys enrere aquests dos vailets es van conèixer. Ara, després de nou muntatges, han decidit separar-se i ens ho expliquen a escena. Sembla que la batalla d’egos ha fet forat en la relació. Però tots sabem quans ens seiem a la butaca que tot plegat és una pantomima, que tot plegat és l’enèsim engany que ens voldran colar. També sabem, o esperem, que hi hagi molt més que l’escenificació d’una ruptura sentimental i professional del duet. Les expectatives, ai.

De Nao Albet i Marcel Borràs és un nou divertimento que han teixit per seguir jugant al joc de la veritat i la ficció teatral. Però aquest cop el material de partida són ells mateixos. Han decidit fer una auto retrospectiva del seu treball, però no analitzant cada peça, sinó com la seva relació s’ha anat teixint i modelant al llarg de cada una d’aquestes obres. Però la farsa ja es fa evident des d’un bon principi quan els dos nois apareixen a l’escenari nu (sols una pantalla en forma de monòlit al fons ens anirà aportant context) i caminen com si fossin dos vellets, mentre al monòlit ens anuncia que estem al 2061. No hi ha encaixada de mans, sinó una marxa enrere. Anem als orígens, de quan es van conèixer. Però abans fan una petita presentació d’alguns dels personatges que voldran donar vida ells mateixos sense masses matisos, des de la seva productora Anabel Labrador fins a la novia del Marcel Borràs, l’Aina Clotet. El diàleg entre els personatges serà constant, seguint la cronologia dels fets o trencant-la des de la metateatralitat. Evidentment que es tracta d’una nova proposta d’autoficció, però la parella artística explora i transcendeix els seus límits.

Els dos col·legues, separats per una línia de esparadrap, aniran recreant diverses escenes del passat on explicaran anècdotes de les obres de teatre amb una creixent mala llet. A vegades les faran conjuntament, però les pulles mútues cada cop es faran més feridores. De fet, hi ha moments en que abandonen el record per anar directe a l’enfrontament verbal. Talment com si fos una “roast battle” descobreixen aquells aspectes de la personalitat de l’altre més desagradables. Tot i que també hi ha moments per l’ensabonada, com quan es despullen. Ensabonada, però, amb un cert gust a sarcasme.

De fons, el monòlit no sols mostra algunes fotos dels projectes escènics que han creat. De tant en quan, apareixen missatges on comparen les situacions que passen amb les que han passat altres filòsofs històrics. Bromes molt del seu estil, el joc amb l’art, la filosofia i la història sempre ha estat marca de la casa.

La tensió escala i finalment decideixen separar-se. Abans però gesten una última obra, la que estem veient. En aquest punt, i després d’un enfrontament excessivament freudià, ambdós artistes acorden separar-se, però a últim moment hi ha un gir inesperat que els fa desdir de les seves paraules. Cap sorpresa. Si hem de veure’ls de vells, com han aparegut a l’inici de la funció, ja suposem que la seva carrera no s’acaba aquí. Així doncs l’artifici de la separació queda desmuntat i entrem a una nova dimensió: recrear possibles escenaris futurs, nous projectes, noves batusses i com a partir del Nao i el Marcel que ens han volgut colar, ens dibuixen dos personatges que van més enllà, més dèspotes, més violents, més sols, mes egoistes.  

És aquí quan, tot i un inici delirant, on s’inclou uns 20 alumnes que aniran fent construccions humanes per tal d’entronitzar o emmarcar els dos personatges, quan la cosa va cap avall. Hi ha escenes que es fan excessivament llargues, sobretot les que volen ser més dramàtiques i hom comença a tenir la percepció de que s’està allargant la conya autoreferencial. La batalla per omplir l’ego arriba al seu zenit al final quan, després del retrobament, sent ja vells, demanen al públic que votin quin dels dos prefereixen que mori. Val a dir que ni la meitat de la platea va voler votar per uns o altres. Se’n poden fer múltiples interpretacions d’aquest gest. Tant se val. La nit va ser d’ells dos, tot i que ja se sap que les nits d’estrena...

Un cop finalitzat el fals comiat i amb l’epitafi en el monòlit, cal preguntar-nos si aquell fantàstic exercici metateatral, autoficcionat, on, com sempre, juguen amb la veritat i la ficció, ha agradat a la majoria dels assistents per coneixença i estima de la trajectòria dels dos antics “enfant terribles”, i si el públic no hagués vist prèviament cap altre muntatge del duet, ho entendria tant i seria tant entusiasta con ho som els qui en som fans. Perills de ser tan autoreferencial.