Mammón

informació obra



Direcció:
Nao Albet, Marcel Borràs
Intèrprets:
Nao Albet , Javier Beltrán , Paula Blanco , Marcel Borràs , Mima Riera , Manel Sans
Escenografia:
Jose Novoa
Vestuari:
Jose Novoa
Il·luminació:
Luís Martí
So:
Mar Orfila
Producció:
La Brutal, Teatre Lliure
Companyia:
La Brutal
Autor:
Friedrich Dürrenmatt
Composició musical:
Paul Burkhard
Sinopsi:

La crisi ha posat de moda que parlem més de diners. Però ho fem realment? Quina relació tenim amb els diners? Quin valor els donem en el nostre dia a dia? En som esclaus o són sovint l'excusa per convertir-nos-hi? Els diners són potser el nostre últim tabú?
Per mirar de trencar-lo, dins del cicle 'Tot pels diners', hem demanat a cinc creadors, Nao Albet, Marcel Borràs, Iván Morales, David Selvas i Victòria Szpunberg, que facin tres propostes sota el mateix signe: estem disposats a fer-ho tot pels diners?
 

“Disputes d’odi i de sang tot anhelant supremacia, tots morts jaureu al fang quan el sol acomiadi el dia.”
 Prop de l'antiga Khalpe (l'actual Alep), al bell mig d’una vall plena de coves a vessar de pedres precioses, tres famílies conviuen en harmonia, admirant la bellesa natural d’aquests minerals tal com els nens contemplen el caminar d’un cavall: sense voler dominar-ne cap petjada. Però amb l’arribada d’un home misteriós, la pau és alterada i apareixen odis i rancúnies entre els hereus de cada família.
Mammó, que en arameu significa «riquesa» i en hebreu «tresor», és per als cristians el dimoni de l'avarícia i era pels fenicis el Déu de la bonança. El relat mitològic d’aquesta figura ens servirà per abordar la qüestió de la Síria actual, un país immers en una de les guerres més cruels del nostre segle.

Finalista en la categoria de text. Premis de la Crítica 2015

Mima Riera, finalista en la categoria d'actriu de repartiment, juntament la seva intervenció a Cleopatra. Premis de la Crítica 2015

Manuel Sans, finalista en la categoria d'actor de repartiment (per la trilogia Tot pels diners). Premis de la Crítica 2015

Crítica: Mammón

19/04/2015

Segueixen sense complexos però ara, a més, hi aporten una reflexió amagada

per Jordi Bordes

El diner tot ho arrossega. De fet, Nao Albet i Marcel Borràs fan bona la tesi de Txèkhov: no es pot combatre contra el destí. Ho fan amb una peça que s'inspira en un viatge real (o no) a Síria de Marcel Borràs, tot relacionant-lo amb una lectura bíblica i també amb un conte escrit a les pedres de l'antiga civilització, avui encara a desenterrar. 

Tot pren aire de conferència magistral, vist que no es pot fer la funció (per raons que s'aniran descobrint a mesura que avanci la peça). Tant és la peripècia (divertida i molt ben exagerada per Paula Blanco i Javier Beltrán). L'aparició de Manel Sans és genial: un personatge que engalipa que fa fort, que podria ser un magnat però que s'ho ha cremat tot pel desig de viure la vida al límit, sense fre. I una de les seves còmplices i víctimes alhora és una noia que  pot ser un amulet infal·lible per superar una mala època.

El duet Borràs/Albet són una garantia en el gust per l'excés però des de l'espai buit. El vídeo és un element indispensable per desenvolupar la trama que es completa amb una interpretació directa, que apunta al públic sense dissimular. Que busca una divertida provocació i que rarament fereix la sensibilitat (és clar que empassar-se un peix no fos massa ben vist en ell seu debut de "Teenager experience: straithen con freigthen", al 2007). Ara, aquell aire gamberro l'enfronten a un problema moral, de responsabilitat dels diners entregats per a una labor concreta. El final és de traca i mocador.

Trivial