La crisi ha posat de moda que
parlem més de diners. Però ho fem realment? Quina relació tenim amb els
diners? Quin valor els donem en el nostre dia a dia? En som esclaus o
són sovint l'excusa per convertir-nos-hi? Els diners són potser el
nostre últim tabú?
Per mirar de trencar-lo, dins del cicle 'Tot pels diners', hem demanat a cinc creadors, Nao Albet, Marcel Borràs, Iván Morales, David Selvas i Victòria Szpunberg, que facin tres propostes sota el mateix signe: estem disposats a fer-ho tot pels diners?
“Disputes d’odi i de sang tot anhelant supremacia, tots morts jaureu al fang quan el sol acomiadi el dia.”
Prop de l'antiga Khalpe (l'actual Alep), al bell mig d’una vall plena
de coves a vessar de pedres precioses, tres famílies conviuen en
harmonia, admirant la bellesa natural d’aquests minerals tal com els
nens contemplen el caminar d’un cavall: sense voler dominar-ne cap
petjada. Però amb l’arribada d’un home misteriós, la pau és alterada i
apareixen odis i rancúnies entre els hereus de cada família.
Mammó, que en arameu significa «riquesa» i en hebreu «tresor», és per
als cristians el dimoni de l'avarícia i era pels fenicis el Déu de la
bonança. El relat mitològic d’aquesta figura ens servirà per abordar la
qüestió de la Síria actual, un país immers en una de les guerres més
cruels del nostre segle.
Finalista en la categoria de text. Premis de la Crítica 2015
Mima Riera, finalista en la categoria d'actriu de repartiment, juntament la seva intervenció a Cleopatra. Premis de la Crítica 2015
Comencem pel començament: 'Mammon' és el nom d'una minisèrie de sis capítols de la televisió noruega, escrita per Vegard Eriksen Stenberg, encara fresca. La llibertat d'expressió, el dret de la societat a conèixer la veritat i la lluita contra la corrupció són alguns dels eixos de la sèrie.
Però, no, l'espectacle que ha creat i dirigit el tàndem Nao Albet i Marcel Borràs, dins de la companyia La Brutal i el cicle del Lliure que subtitula "Tot pels diners", no és ben bé una minisèrie de televisió. Continuem, doncs: Mammó és el nom donat dins del Nou Testament a tot allò que descriu l'abundància i l'avarícia del poder. L'origen és incert: pot ser arameu en el sentit de riquesa; potser hebreu que voldria dir també tresor i calerons; pot ser grec en la seva forma tan simpàtica de "mamonas"; i pot ser fenici que significaria benefici. Moltes llengües contemporànies s'han fet seva la parauleta: el finès, el danès, el polonès i, per aquí, titllar algú de mamó i, encara més, de mammonàs ja sap tothom què vol dir, ni que la Santa Mare Llengua no ho accepti.
Diria que Nao Albet i Marcel Borràs, amb murrieria, han fet una barrija-barreja de tot plegat i el seu espectacle 'Mammón' beu de totes aquestes fonts amb una bona dosi d'imaginació i, d'entrada, amb un intent de desorientar els espectadors. Els principals personatges de 'Mammón', que no són altres sinó els mateixos Nao Albet i Marcel Borràs en persona, encarrilen un viatge en el temps que els porta des de la malaguanyada ciutat antiga siriana d'Alep a la també malaguanyada ciutat moderna nord-americana de Las Vegas. És a dir, de gairebé l'origen de la humanitat a la degradació de la mateixa humanitat. (...)