Quedi dit d’entrada, el títol no té res
a veure amb l’espectacle. Bé, o sí. Mammó és el nom d’un mite que, pels fenicis, representa
el Déu de la bonança, la riquesa i la prosperitat, mentre que pels cristians és
el dimoni de l’avarícia i la gènesi de tots els mals.
Conta el relat que dues famílies
convivien amigablement enmig de coves de pedres precioses a prop del que ara és
Alep. L’arribada del misteriós Mammó en va alterar l’harmonia, generant odis i
rancúnies entre els vilatans, que fins aleshores no eren conscients del tresors
que els envoltaven. Aquesta figura, doncs, va com anell al dit per mostrar els
diners com els causants de la desgràcia humana, ja que per ells podem arribar a
corrompre’ns i matar-nos.
Marcel Borràs, coautor i director de
l’obra amb Nao Albet, va descobrir aquesta figura mitològica en el viatge que
va emprendre a Síria, una experiència vital que va resultar ser el germen de
‘Mammón’. D’allí en va sortir un diari ple de reflexions i un pseudo-documental
que el públic coneix de mica en mica a partir dels fragments que llegeixen o
projecten dos dels actors.
La funció arrenca amb una intervenció
informal en què expliquen que aquell dia no es representarà ‘Mammón’.
L’espectacle no s’ha pogut fer tot i els esforços per tirar-lo endavant. A
partir d’aquí detallen el procés de producció de l’obra, des de l’obtenció de
recursos econòmics fins a com “havia de ser” el muntatge. No és fins
transcorreguda mitja hora que irrompen a l’escenari els dos artífexs. Els veiem
a punt per saltar a Las Vegas que, han decidit, serà la solució per aconseguir
reunir el pressupost que els falta. Per assolir-ho necessiten l’ajuda de Dylan
Bravo, un jugador retirat i de mala vida que els assessorarà.
Joc, drogues, prostitutes, discussions...
és el que succeeix la seva ànsia per donar forma a un espectacle que,
precisament, vol denunciar la degradació de l’home per la possessió de poder.
La metàfora es fa explícita i esclata als ulls del públic amb una clarividència
que ni la guerra siriana podria atènyer. Ho diu el mateix Albet quan escup a
Borràs que “lo de Síria és una puta merda, no interessa a ningú, queda molt
lluny”.
Hi ha veritats com temples que fan mal
i ens haurien de fer reaccionar. ‘Mammón’ les llença, amb audiovisuals, performances, conya i cinisme perquè
passin bé, però les llença. I és d’agrair. Perquè si sortim del teatre una mica
més conscients de com hi hem entrat, ja tenim motius per sentir-nos satisfets.
