La crisi ha posat de moda que
parlem més de diners. Però ho fem realment? Quina relació tenim amb els
diners? Quin valor els donem en el nostre dia a dia? En som esclaus o
són sovint l'excusa per convertir-nos-hi? Els diners són potser el
nostre últim tabú?
Per mirar de trencar-lo, dins del cicle 'Tot pels diners', hem demanat a cinc creadors, Nao Albet, Marcel Borràs, Iván Morales, David Selvas i Victòria Szpunberg, que facin tres propostes sota el mateix signe: estem disposats a fer-ho tot pels diners?
“Disputes d’odi i de sang tot anhelant supremacia, tots morts jaureu al fang quan el sol acomiadi el dia.”
Prop de l'antiga Khalpe (l'actual Alep), al bell mig d’una vall plena
de coves a vessar de pedres precioses, tres famílies conviuen en
harmonia, admirant la bellesa natural d’aquests minerals tal com els
nens contemplen el caminar d’un cavall: sense voler dominar-ne cap
petjada. Però amb l’arribada d’un home misteriós, la pau és alterada i
apareixen odis i rancúnies entre els hereus de cada família.
Mammó, que en arameu significa «riquesa» i en hebreu «tresor», és per
als cristians el dimoni de l'avarícia i era pels fenicis el Déu de la
bonança. El relat mitològic d’aquesta figura ens servirà per abordar la
qüestió de la Síria actual, un país immers en una de les guerres més
cruels del nostre segle.
Finalista en la categoria de text. Premis de la Crítica 2015
Mima Riera, finalista en la categoria d'actriu de repartiment, juntament la seva intervenció a Cleopatra. Premis de la Crítica 2015
Quedi dit d’entrada, el títol no té res a veure amb l’espectacle. Bé, o sí. Mammó és el nom d’un mite que, pels fenicis, representa el Déu de la bonança, la riquesa i la prosperitat, mentre que pels cristians és el dimoni de l’avarícia i la gènesi de tots els mals.
Conta el relat que dues famílies convivien amigablement enmig de coves de pedres precioses a prop del que ara és Alep. L’arribada del misteriós Mammó en va alterar l’harmonia, generant odis i rancúnies entre els vilatans, que fins aleshores no eren conscients del tresors que els envoltaven. Aquesta figura, doncs, va com anell al dit per mostrar els diners com els causants de la desgràcia humana, ja que per ells podem arribar a corrompre’ns i matar-nos.
Marcel Borràs, coautor i director de l’obra amb Nao Albet, va descobrir aquesta figura mitològica en el viatge que va emprendre a Síria, una experiència vital que va resultar ser el germen de ‘Mammón’. D’allí en va sortir un diari ple de reflexions i un pseudo-documental que el públic coneix de mica en mica a partir dels fragments que llegeixen o projecten dos dels actors.
La funció arrenca amb una intervenció informal en què expliquen que aquell dia no es representarà ‘Mammón’. L’espectacle no s’ha pogut fer tot i els esforços per tirar-lo endavant. A partir d’aquí detallen el procés de producció de l’obra, des de l’obtenció de recursos econòmics fins a com “havia de ser” el muntatge. No és fins transcorreguda mitja hora que irrompen a l’escenari els dos artífexs. Els veiem a punt per saltar a Las Vegas que, han decidit, serà la solució per aconseguir reunir el pressupost que els falta. Per assolir-ho necessiten l’ajuda de Dylan Bravo, un jugador retirat i de mala vida que els assessorarà.
Joc, drogues, prostitutes, discussions... és el que succeeix la seva ànsia per donar forma a un espectacle que, precisament, vol denunciar la degradació de l’home per la possessió de poder. La metàfora es fa explícita i esclata als ulls del públic amb una clarividència que ni la guerra siriana podria atènyer. Ho diu el mateix Albet quan escup a Borràs que “lo de Síria és una puta merda, no interessa a ningú, queda molt lluny”.
Hi ha veritats com temples que fan mal i ens haurien de fer reaccionar. ‘Mammón’ les llença, amb audiovisuals, performances, conya i cinisme perquè passin bé, però les llença. I és d’agrair. Perquè si sortim del teatre una mica més conscients de com hi hem entrat, ja tenim motius per sentir-nos satisfets.