Mammón

informació obra



Direcció:
Nao Albet, Marcel Borràs
Intèrprets:
Nao Albet , Javier Beltrán , Paula Blanco , Marcel Borràs , Mima Riera , Manel Sans
Escenografia:
Jose Novoa
Vestuari:
Jose Novoa
Il·luminació:
Luís Martí
So:
Mar Orfila
Producció:
La Brutal, Teatre Lliure
Companyia:
La Brutal
Autor:
Friedrich Dürrenmatt
Composició musical:
Paul Burkhard
Sinopsi:

La crisi ha posat de moda que parlem més de diners. Però ho fem realment? Quina relació tenim amb els diners? Quin valor els donem en el nostre dia a dia? En som esclaus o són sovint l'excusa per convertir-nos-hi? Els diners són potser el nostre últim tabú?
Per mirar de trencar-lo, dins del cicle 'Tot pels diners', hem demanat a cinc creadors, Nao Albet, Marcel Borràs, Iván Morales, David Selvas i Victòria Szpunberg, que facin tres propostes sota el mateix signe: estem disposats a fer-ho tot pels diners?
 

“Disputes d’odi i de sang tot anhelant supremacia, tots morts jaureu al fang quan el sol acomiadi el dia.”
 Prop de l'antiga Khalpe (l'actual Alep), al bell mig d’una vall plena de coves a vessar de pedres precioses, tres famílies conviuen en harmonia, admirant la bellesa natural d’aquests minerals tal com els nens contemplen el caminar d’un cavall: sense voler dominar-ne cap petjada. Però amb l’arribada d’un home misteriós, la pau és alterada i apareixen odis i rancúnies entre els hereus de cada família.
Mammó, que en arameu significa «riquesa» i en hebreu «tresor», és per als cristians el dimoni de l'avarícia i era pels fenicis el Déu de la bonança. El relat mitològic d’aquesta figura ens servirà per abordar la qüestió de la Síria actual, un país immers en una de les guerres més cruels del nostre segle.

Finalista en la categoria de text. Premis de la Crítica 2015

Mima Riera, finalista en la categoria d'actriu de repartiment, juntament la seva intervenció a Cleopatra. Premis de la Crítica 2015

Manuel Sans, finalista en la categoria d'actor de repartiment (per la trilogia Tot pels diners). Premis de la Crítica 2015

Crítica: Mammón

26/06/2015

Del mite a la conya performàtica

per Núria Cañamares

Quedi dit d’entrada, el títol no té res a veure amb l’espectacle. Bé, o sí. Mammó és el nom d’un mite que, pels fenicis, representa el Déu de la bonança, la riquesa i la prosperitat, mentre que pels cristians és el dimoni de l’avarícia i la gènesi de tots els mals.

Conta el relat que dues famílies convivien amigablement enmig de coves de pedres precioses a prop del que ara és Alep. L’arribada del misteriós Mammó en va alterar l’harmonia, generant odis i rancúnies entre els vilatans, que fins aleshores no eren conscients del tresors que els envoltaven. Aquesta figura, doncs, va com anell al dit per mostrar els diners com els causants de la desgràcia humana, ja que per ells podem arribar a corrompre’ns i matar-nos.

Marcel Borràs, coautor i director de l’obra amb Nao Albet, va descobrir aquesta figura mitològica en el viatge que va emprendre a Síria, una experiència vital que va resultar ser el germen de ‘Mammón’. D’allí en va sortir un diari ple de reflexions i un pseudo-documental que el públic coneix de mica en mica a partir dels fragments que llegeixen o projecten dos dels actors.

La funció arrenca amb una intervenció informal en què expliquen que aquell dia no es representarà ‘Mammón’. L’espectacle no s’ha pogut fer tot i els esforços per tirar-lo endavant. A partir d’aquí detallen el procés de producció de l’obra, des de l’obtenció de recursos econòmics fins a com “havia de ser” el muntatge. No és fins transcorreguda mitja hora que irrompen a l’escenari els dos artífexs. Els veiem a punt per saltar a Las Vegas que, han decidit, serà la solució per aconseguir reunir el pressupost que els falta. Per assolir-ho necessiten l’ajuda de Dylan Bravo, un jugador retirat i de mala vida que els assessorarà.

Joc, drogues, prostitutes, discussions... és el que succeeix la seva ànsia per donar forma a un espectacle que, precisament, vol denunciar la degradació de l’home per la possessió de poder. La metàfora es fa explícita i esclata als ulls del públic amb una clarividència que ni la guerra siriana podria atènyer. Ho diu el mateix Albet quan escup a Borràs que “lo de Síria és una puta merda, no interessa a ningú, queda molt lluny”.

Hi ha veritats com temples que fan mal i ens haurien de fer reaccionar. ‘Mammón’ les llença, amb audiovisuals, performances, conya i cinisme perquè passin bé, però les llença. I és d’agrair. Perquè si sortim del teatre una mica més conscients de com hi hem entrat, ja tenim motius per sentir-nos satisfets.



Trivial