Això dels skates sembla molt fàcil. Que sigui bufar i fer ampolles posar-se dret i aixecar la fusta amb rodes per fer-la lliscar per les baranes i els bancs de les places dures. I no ho és tant. Cal molt rodatge. PAssa na mica el mateix en aquesta primera estrena del muntatge que proposen Nao Albet i Marcel Borràs. Sembla que s'han preocupat per uns elements que donen un entorn propici (la música en directe, la pila de fustes sense rodes, la rampa, la nevera amb les birres refredant-se però en canvi hagin obviat la voluntat de la peça.
Si el que volen és parlar de la llibertat que practiquen els skaters, n'hi ha prou en donar-los veu, incitar a què parlin i saber-ho contrastar amb alguna rèplica que els qüestioni i rematar-ho amb les elegants coreografies amb percussió dels skates inclosa. Així es podria donar l'oportunitat a escoltar uns personages que són un col·lectiu molt agermanat entre ells però que no semblen estar gaire interessats amb el més enllà dels seus equilibris. Aconseguir saber de les seves raons ajudaria a raonar les incoherències del món d'esma de la societat occidental. Se sumarien als projectes de Roger Bernat (de fet, va ser el que va reunir la parella a l'escena per primer cop amb "tot és perfecte", 2005) o els de Rimini Protokoll.
El muntage arriba, en uns mesos, al Teatre Lliure. Hi ha temps per tancar i concretar el món que volen abordar. Els dos actors, ara en forma de filòsofs renaixentistes, que prefereixen autocitar-se amb rèpliques paròdiques que utilitzar el saber dels grans pensadors de la història, apareixen massa puntualment. Guanyar presència escènica serviria per contrastar els dos conceptes de llibertat. La coreografia implica la coordinació de moviments en conjunt. o sigui que és la negació del moviment lliure acordat entre tots per comnstruir un conjunt, un grup. Per una altra banda, el saber dóna llibertat però també molta responsabilitat. I el pes de les njustícies atenalla poder ignorar tots els altres. Aquest és el quid que es troba, si es desbrossen de fustes, trames pel·liculeres i algunes càmeres qe retraten figuretes d'skater sense gaire més sentit que l'estètic. I l'estètica és una altra de les evidències que la llibertat no coneix de modes, és massa individualista per quedar a fer uns slàloms a la rampa del Macba. La cabriola, entre lúcida i desacomplexada és possible i necessària, però encara no s'hi ha arribat.
