Los esqueiters

Teatre

informació obra


Estrena:
Estrena a Temporada Alta 2014
Dramatúrgia:
Nao Albet i Marcel Borràs , Martí Sánchez-Fibla
Direcció:
Nao Albet i Marcel Borràs
Intèrprets:
Kristina Westad, Alfredo Baccetti, Mike Deal, Dallas, Nao Albet i Marcel Borràs, Martí Sánchez-Fibla
Producció:
La Brutal , Grec Festival de Barcelona 2015, Temporada Alta 2014/ El Canal
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Lluís Martí
Coreografia:
Nao Albet i Marcel Borràs, Anna Hierro
Composició musical:
Nao Albet i Marcel Borràs
Sinopsi:

Si el teatre català fos una pel·li de Tarantino, Nao Albet i Marcel Borràs serien John Travolta i Samuel L. Jackson, discutint sobre hamburgueses mentre disparen a tort i a dret. Amb només 24 anys ja han dirigit mitja dotzena de muntatges sorprenents, bogeries cent per cent cinematogràfiques, farcides de referències a la cultura pop, que desbordaven originalitat i rauxa per tot arreu. Al festival estrenen Los esqueiters, una reflexió sobre la llibertat a partir de la trobada impossible entre uns intel·lectuals i una colla de skaters. Per als que vulguin saber com serà el teatre de les generacions que vindran. 

Crítica: Los esqueiters

01/08/2015

Teatre-document patinat

per Víctor Giralt

Nao Albet i Marcel Borràs segueixen experimentant en els marges del llenguatge teatral. Sense arribar a plantejaments tan radicals i temeraris com un Roger Bernat, però jugant, en tot cas, a subvertir les convencions de la narrativa escènica tradicional. En el cas que ens ocupa, flirtejant amb el que sovint s’ha qualificat de teatre-document.

‘Los esqueiters’ incorpora com a intèrprets quatre patinadors que en Nao i el Marcel van anar a cercar a la plaça del Macba (no va ser fàcil, la majoria d’habituals del lloc s’hi van negar). Llurs vivències s’entrecreuen a escena amb dissertacions filosòfiques de dos humanistes del Renaixement . Algú ha parlat d’espectacle transgressor, però personalment només ho veig en les formes. El que menys m’interessa és el pretès diàleg establert  entre el concepte de llibertat que es desprèn del mode de vida dels ‘esqueiters’ i les teories sobre la llibertat esgrimides pels dos humanistes que encarnen Albet i Borràs. Anàlogament  s’hauria pogut traçar un paral·lelisme entre la llibertat segons Sartre i el dret a circular en pilota picada que defensen els nudistes de determinades viles naturistes. Les ‘boutades’ tenen els seus límits, i de fet, els directors semblen riure’s de tot plegat.

El més interessant és l’opció estètica d’haver dirigit  amb mà esquerra els quatre improvisats actors,  que s’han implicat de valent (l’italià i el francès més que l’americà i la noruega) i fan que la funció  traspuï una veritat que moltes ficcions persegueixen endebades.  El resultat final és una sorprenent  peça de dansa-teatre,  amb les evolucions dels patinadors convertides en hipnòtiques coreografies.  Un joc escènic diferent, que palesa una molt intuïtiva creativitat per part de la parella Albet-Borràs.