Nao
Albet i Marcel Borràs han retallat la versió d’una hora i mitja a una hora
pelada i han deixat una obra tancada, molt estudiada, divertida, crítica,
actualíssima i contundent, marcada a foc pel seu estil inconformista, descarat
i incontestable. Fins al punt que es permeten preguntar-se què és la felicitat?
Què és la vida? Què és la llibertat? Què és el Hail Sky? Plantejada així, Los esqueiters podria semblar un conyàs
d’obra. Però no. Tot el contrari. I… això del Hail Sky, per cert, què és? És un
concepte skate indefinible, pot ser
una mena d’orgasme definitiu, d’alliberament total, de felicitat plena. Però hi
ha tants obstacles per definir-lo que arribar a gaudir-lo conscientment sembla
impossible. Filosofia pura. Sobre una taula amb rodes.
Un
parell de filòsofs (aparentment pedants, saberuts, tiquismiquis) contracta un
grup d’skaters per entendre i aprendre d’aquella vida que ells, des de les
finestres de la facultat, a primer de carrera, veien que se’ls escapava en
forma de joves de qualsevol lloc fent l’acrobàcia més impossible sobre una
taula de patinar. I resulta que, amb aquelles pintes, amb aquells accents, amb
aquell llenguatge, aquells joves busquen el mateix que han buscat tants filòsofs
al llarg de la història. Els paral·lelismes entre Plató, Schopenhauer,
Voltaire... i els esqueiters són meravellosament genials. El text de l’obra, sobretitulat
quan parlen els esquiters –en italià, anglès, norueg i francès-, de fet, juga
un paper crucial en el mar de coreografies, de moviments, de sons i de música
(en directe, pels mestres de cerimònies) que predomina en la posada en escena.
Actors-ballarins
que ni són actors ni són ballarins deixen anar els seus instints sobre rodes. El
moviment els acompanya en tot moment. (Fins i tot al començament de l’espectacle,
quan fan l’estàtua i el moviment és en el so de rodes rodant.) Coreografies de
carrer orquestrades per Albet i Borràs amb cura i originalitat i poderosament executades
pels altres protagonistes, de vegades a ritme de clavicèmbal il·lustrat, de
vegades al de la música electrònica o al del rock més kanyero.
Sense
complexes, amb desvergonyiment, orgullosos de “preferir menjar Cheetos que no
pas entrar a un museu per no entendre-hi res”, però amb tot el sentit i la
coherència de la vida, aquests éssers que pertorben pels carrers amb una
estètica rara (com a mínim) potser no són tant menyspreables com molts poden
haver-se pensat.
