Si el teatre català fos una pel·li de Tarantino, Nao Albet i Marcel Borràs
serien John Travolta i Samuel L. Jackson, discutint sobre hamburgueses mentre
disparen a tort i a dret. Amb només 24 anys ja han dirigit mitja dotzena de
muntatges sorprenents, bogeries cent per cent cinematogràfiques, farcides de
referències a la cultura pop, que desbordaven originalitat i rauxa per tot
arreu. Al festival estrenen Los
esqueiters, una reflexió sobre la llibertat a partir de la trobada
impossible entre uns intel·lectuals i una colla de skaters. Per als que vulguin saber com serà el teatre de les
generacions que vindran.
Nao Albet i Marcel Borràs han retallat la versió d’una hora i mitja a una hora pelada i han deixat una obra tancada, molt estudiada, divertida, crítica, actualíssima i contundent, marcada a foc pel seu estil inconformista, descarat i incontestable. Fins al punt que es permeten preguntar-se què és la felicitat? Què és la vida? Què és la llibertat? Què és el Hail Sky? Plantejada així, Los esqueiters podria semblar un conyàs d’obra. Però no. Tot el contrari. I… això del Hail Sky, per cert, què és? És un concepte skate indefinible, pot ser una mena d’orgasme definitiu, d’alliberament total, de felicitat plena. Però hi ha tants obstacles per definir-lo que arribar a gaudir-lo conscientment sembla impossible. Filosofia pura. Sobre una taula amb rodes.
Un parell de filòsofs (aparentment pedants, saberuts, tiquismiquis) contracta un grup d’skaters per entendre i aprendre d’aquella vida que ells, des de les finestres de la facultat, a primer de carrera, veien que se’ls escapava en forma de joves de qualsevol lloc fent l’acrobàcia més impossible sobre una taula de patinar. I resulta que, amb aquelles pintes, amb aquells accents, amb aquell llenguatge, aquells joves busquen el mateix que han buscat tants filòsofs al llarg de la història. Els paral·lelismes entre Plató, Schopenhauer, Voltaire... i els esqueiters són meravellosament genials. El text de l’obra, sobretitulat quan parlen els esquiters –en italià, anglès, norueg i francès-, de fet, juga un paper crucial en el mar de coreografies, de moviments, de sons i de música (en directe, pels mestres de cerimònies) que predomina en la posada en escena.
Actors-ballarins que ni són actors ni són ballarins deixen anar els seus instints sobre rodes. El moviment els acompanya en tot moment. (Fins i tot al començament de l’espectacle, quan fan l’estàtua i el moviment és en el so de rodes rodant.) Coreografies de carrer orquestrades per Albet i Borràs amb cura i originalitat i poderosament executades pels altres protagonistes, de vegades a ritme de clavicèmbal il·lustrat, de vegades al de la música electrònica o al del rock més kanyero.
Sense complexes, amb desvergonyiment, orgullosos de “preferir menjar Cheetos que no pas entrar a un museu per no entendre-hi res”, però amb tot el sentit i la coherència de la vida, aquests éssers que pertorben pels carrers amb una estètica rara (com a mínim) potser no són tant menyspreables com molts poden haver-se pensat.