La directora Marta Pazos (Alexina B) signa una dramatúrgia que mira de reivindicar el treball de 200 dones que van excavar, fa 150 anys, el dic de la Campana de Ferrol, una obra cabdal en l'enginyeria hidràulica de l'estat espanyol del segle XIX. El context és clau per entendre l'arrossegament d'uns rocs de l'escenari. Sense la referència històrica, sembla que el cos de balladores representin el pes social que les arracona a les cases i que les invisibilitza. La peça, sigui per la clau històrica o la visual, significa un clar empoderament de la dona, que es reivindica. Pazos treu el silenciador patriarcal històric per deixar que les campanes repiquin l'agraïment a un treball dur d'aquestes 200 dones.
La Nova Galega de Danza busca cosir moviment que expressi contemporaneïtat i relat amb la dansa tradicional. Són treballs similars als del Pla d'Impuls com el Fos de l'Esbart Maragall. O Kukai dantza que s'ha desplegat a partir de coreògrafs contemporanis com Cesc Gelabert (Gelajauziak), o Marcos Morau (Oskara), Sharon Fridman (Erritu), per exemple. L'aposta gallega és un repte que cal celebrar, d'entrada. Potser es percep que les accions menys rítmiques (les més impulsives) els falta ajustar al mil·límetre la partitura de moviment: El que en dansa d'arrel es mira com un riu, que traspassa de cos a cos, en alguns instants de dansa moderna a Dique es busca una pulcritud amb la coincidència del moviment. Com si fos una coreografia meticulosa de gotes d'aigua que han de caure a l'uníson per aconseguir l'efecte desitjat. Quan no és perfecte, desfà tota la màgia. Demana un codi que els cal exercitar.
Una mena de cortines posades sobreposant-se embolcalla l'escena. En el primer instant hi ha una aparició i desaparició per aquestes obertures, però, incomprensiblement (potser era degut a l'estretor dels laterals d'un escenari fet amb tarimes al claustre) la majoria d'entrades i sortides es produïen pels laterals clàssics. Dique té, això sí, la vistositat d'un cos de ball ampli i d'un vestuari preciós, tot tenyit d'un color porpra, en la que el cos nu i blanc de l'inici és un trencament de codi absolut. Pazos, però, no ha jugat amb els seus grocs elèctrics (Viaje a la luna, Je suis narcissiste) que farien potser un contrast exagerat per parar atenció a la història de 200 dones anònimes. Les pedres, siguin per edificar la campana de Ferrol o per aplacar la reclamació del protagonisme femení, acaben esvaint-se per facilitar una dansa completa i que allibera. Encara que sigui amb 150 anys de retard. De fet, la preciosa Biterna, que s'havia vist el dia anterior al claustre amb una dansa perfectament ajustada per la companyia d'IT Dansa, clamava per les dones d'ara fa 600 anys.
