Divina de la mort és un cabaret lleuger i descarat que, en clau de comèdia, revela el caràcter grotesc de les violències estètiques.
Sota la forma i els colors del cabaret més clàssic, els números d’aquest espectacle exposen situacions absolutament contemporànies basades en experiències pròpies, enquestes i entrevistes. Però no patiu, tenim clar que la gràcia de la vida és posar-li una mica de maquillatge i algun filtre, no?
La companyia Facòf torna al teatre Maldà amb Divina de la mort, un cabaret sobre la pressió estètica encarnat per cinc intèrprets la mar de normatives. Hi ha un teló vermell, text en rimes i moltes perruques, què més es pot demanar? La sàtira pallassa que marca el to de l'espectacle el situa en un pla de l'exposició en clau còmica dels fets, com si el propi fet de riure-se'n per exageració sigui ja el posicionament de la companyia. Divina de la mort es tracta d'un seguit d'esquetxos sobre la moda, el culte al cos o els estereotips de gènere plegats pel mig per la intervenció estrella d'una artista convidada diferent en cada ocasió. No és que hagi de tenir per força un discurs afinat, seriós i punyent, tampoc no cal buscar desesperadament cap llagrimeta, ni cal esperar que hi hagi representació de cosos diferents; però, al cap i a la fi, resulta curiós (o potser no) trobar-se obres mínimament polititzades que no parteixen de cap realitat minoritzada o, fins i tot, de cap injustícia autobiogràfica. Una mica més de teatre, en principi per tothom, per divertir-se, doncs.
Al llarg dels noranta minuts d'espectacle hi ha discursos, cançons, converses d'amigues, entrevistes, tutorials i trucs casolans d'internet, tot sempre regnat pels canvis frenètics d'uns personatges base, "vedetes" del cabaret dels anys vint. Des del principi es fa pal·lès que la seqüència de números té un referent clar en les varietés, però en l'era de l'scroll infinit davant de la pantalla i amb un ritme trepidant, Divina de la mort podria empassar-se tranquil·lament com una dosi en viu i en directe de vespre d'addicció a les xarxes socials, fet que lligaria molt amb les propostes de números i temes contemporanis que fan. Val a dir també, que la fina trena entre escenes guia la peça en un in crescendo surrealista que manté aquella màgia d'un bon capítol de sèrie on, efectivament, aguantar la respiració al sofà permet que acabi passant el que imaginaves, el pitjor.
Els personatges, que en la majoria dels casos apareixen una sola vegada o dues, són caricatures histriòniques formades amb la intenció de fer riure per sobre de qualsevol voluntat activista. De nou, resulta una mica eixordador que el contingut de l'obra quedi emmascarat en un voler tocar més, i més, i més temes, perquè llavors la ironia els situa en una superficialitat desordenada. Amb tot, la proposta, en conjunt resulta molt divertida de veure, i, sens dubte, en moltes ocasions espectadors i espectadores es veuen retratades en anècdotes, visions o comentaris inapropiats que les divines de la mort professen. Sigui com sigui, la sensació final és més d'acumulació que de viatge i, si alguna cosa perdura en el temps, és la broma per sobre del qüestionament o la provocació. Pot ser que això, en realitat, sigui un encert fruit d'un procés col·lectiu de creació, perquè de lliçons ningú en vol rebre, sobretot quan en escena hi ha una jove companyia que intenta fer un bon, i intens, espectacle còmic.
