Dona no reeducable

informació obra



Direcció:
Lluís Pasqual
Intèrprets:
Míriam Iscla, Robert Lepage
Traducció:
Miquel Cabal (rus)
Ajudant de direcció:
Juan Carlos Martel Bayod
Producció:
Teatre Lliure
Autor:
Robert Lepage
Sinopsi:

Segon monòleg per encetar la temporada 2015- 2016 al Teatre Lliure. "Dona no reeducable" tracta de la periodista Anna Politkóvskaia, assassinada el 2006 per anar en contra del posicionament rus en el conflicte txetxè. Les funcions  s'alternen amb "CrecEnUnSolDéu", que tracta la vida quotidiana a la franja de Gaza.

"La curiositat per Stefano Massini, aquesta nova veu del teatre europeu, em va portar en molt pocs dies a posar-me en contacte amb ell, a llegir-me els seus textos que no coneixia. L’autor que ha enlluernat els espectadors aquesta temporada amb Lehman Trilogy havia escrit feia tres anys, en homenatge a la periodista russa Anna Politkóvskaia, assassinada per l’anomenat terrorisme d’estat, un text: Dona no reeducable. Em va semblar que amb aquest segon monòleg, també extraordinari, i que també tenia la cara i la veu d’una actriu, Míriam Iscla, podíem enriquir encara més aquest nou diàleg dels nostres espectadors amb l’autor. I així hem fet el que abans se’n deia un programa doble. Decisions gairebé sobre el terreny, tal com semblen escrits els dos textos de Massini. Teatre d’urgència. Urgents. Necessaris". 

Lluís Pasqual

Míriam Iscla, finalista en la categoria d'actriu. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Dona no reeducable

04/10/2015

Quan el teatre esdevé necessari

per Christian Machío

No em sorprèn que Lluís Pasqual quedés fascinat pel text d’Stefano Massini, a qui el director defineix com “la nova veu del teatre europeu”. Hi ha teatre bo, hi ha teatre menys bo, però per damunt d’això hi ha teatre necessari, imprescindible i gairebé m’atreviria a dir que obligatori. I segurament en aquesta darrera categoria hi és Dona no reeducable.

El que Massini explica no és cap novetat per a nosaltres, els espectadors occidentals que presumim de rebre milers d’inputs informatius al dia sobre què passa al món. Llegim que a l’Europa de l’est un soldat rus ha lligat a deu txetxens i n’ha fet explotar una granada al bell mig del “farcell humà”, de la mateixa manera que acte seguir veiem un vídeo d’un gatet tocant el piano.

Som així i ara no entrarem pas a buscar-ne les raons ni tampoc fins a quin punt aquesta actitud és reprovable. Crec que no és aquest l’objectiu ni de l’obra ni de l’autor, que l’únic que pretén és mostrar-nos damunt d’un escenari aquella informació que veiem a un tuit. I és aquí, al teatre, on deixem de ser immunes al dolor aliè.

Míriam Iscla és la periodista russa d’origen novaiorquès Anna Politkóvskaia, qui fa uns quinze anys va denunciar des del camp de batalla les atrocitats de l’exèrcit rus i dels terroristes txetxens al conflicte del Caucas. Omplia els fulls de les seves llibretes de treball amb abusos, atacs, atemptats (democràtics i dels altres), dolor i sang fins que va ser assassinada en un tiroteig encara sense resoldre a l’ascensor de casa seva a Moscou l’any 2006.

Segurament hi ha moltes maneres de recrear a escena els darrers dies de vida de  Politkóvskaia, però la que ens proposa Massini amb la direcció de Lluís Pasqual i l’excels treball, colpidor, autèntic i sense floritures, de Míriam Iscla, és amb tota probabilitat la millor d’elles. Públic dempeus per un d’aquells espectacles que caldrà anar reposant de tant en tant i que, si no ho és encara, esdevindrà un imprescindible de la cartellera.


Trivial