El bufón del rey Lear

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Felipe Cabezas
Direcció:
Jordi Pérez, David Pintó, Cathrine Sombsthay
Intèrprets:
Felipe Cabezas, Claus Carlsen
Adaptació:
David Pintó
Sinopsi:

El Bufón del Rey Lear és un dels més carismàtics personatges de l'obra de Shakespeare. Pícar, sarcàsticm, burleta, astut, narra les immunde slluites del poder des de la seva perspectiva crítica i satírica. El rei Lear, a la fi del seu regnat, ha dividit el seu regne entre les seves tres filles, però un caprici desproporcionat de l'ancià rei desencadena una lluita de poders que acabarà involucrant a tot el poble. 

Una versió, amb ressons de contemporaneïtat, carrgada de picades d'ullet al convuls present on la història secundària porta fins a l'actualitat, qüestionant el reol de la monarquia, lñe spolítica culturals i les eternes lluites de classe. 

Aquest és el cinquè monòleg teatral de Felipe Cabezas.- recupera la màscara i incideix en un llenguatge dinàmic, visual i intens passant per diversos estats interpretatius.

Crítica: El bufón del rey Lear

22/12/2017

La cruesa de la veritat

per Toni Polo

“Decir la verdad es un signo inequívoco de locura”. Ho diu el bufó del rei. I diria que ve a voler dir que tot està podrit. Perfecte, res de nou, en realitat. Assumint aquesta premissa, el bufó, personatge sempre emparat en l’humor (la follia?), esdevé la figura més adient per dir-ne unes quantes, de veritats. La distància que adquireix i les confidencialitats que atresora li donen una perspectiva i una objectivitat de tot el que passa fins al punt que, indubtablement, si proclama la veritat, vol dir que està boig.

Felipe Cabezas dignifica aquesta figura del l’obra de Shakespeare El rei Lear en un monòleg que no ho és tant: l’actor, sol a l’escena, no oblida altres personatges, com les filles del rei,el rei, els consellers... als qui dona veu i hi posa cara a través de màscares o senzills gestos. L’actor, amb l’ajut de Jordi Pérez (una mena de subdirector de l’obra) desplega el seu gènere favorit, amb humor (una eina fonamental per fer crítica social), amb tocs de la commedia dell’arte, amb respecte a l’obra original (no és una versió, senzillament aprofita l’avinentesa...) i amb complicitat amb el públic, davant del qual despulla la seva ànima, amb moments còmics però també amb episodis realment durs, com quan rep les trucades dels seus fills.

El que passa sobre l’escenari és una història amb diversos personatges i amb dos fils paral·lels: per una banda, la narració de l’obra original, que l’actor (i autor) ens transmet en els seus trets fonamentals, permetent-se tota mena de llicències, des d’estripar el guió fins a contínues picades d’ullet a l’espectador. Per una altra, quan el bufó es desmaquilla, al mig de l’obra, davant del mirall, deixa de ser el personatge i es queda ell mateix, l’actor, el productor, el gestor cultural que lluita contra les administracions, fredes, implacables, que no agafen el telèfon, per tirar endavant. La sàtira shakespeareana demostra que té vigència en el temps... No li tallaran el cap perquè ara ja no es fan, aquestes coses, però la metàfora de la situació de la cultura queda ferotgement clara.


Trivial