David Laín, l’ànima de
L’Estenedor Teatre, ha volgut oferir al públic la gran mostra d’amor que li va
fer el seu pare quan ell era petit: afrontar les pors mirant-les de fit a fit i
adonar-se que, moltes d’elles, s’alimenten tan sols de la imaginació. I com un
avi que explica un conte als seus néts, proper i amb gran sensibilitat, relata
una història que beu de la seva vivència i connecta amb tothom, petits i grans.
Perquè tots tenim o hem tingut pors i ens hi sentim identificats.
Transformat en Dani Vidal, es
presenta descalç i en pijama enmig de la immensa col·lecció de pors que té
guardades a casa en tot tipus de recipients. En té, ni menys ni menys, que 1.729
d’una gran varietat. Algunes són més comunes, com ara a la foscor, a dormir
sol, a què hi ha a sota el llit, al passadís de casa, a les ombres del balcó, als
sorolls, a les alçades, a les tempestes, a les aranyes... I també n’hi ha de
ben divertides: a ennuegar-se amb un espagueti, a no acabar els deures de
l’escola, a esternudar i que els ulls surtin disparats... Laín transmet perfectament la seva angoixa
quan creia veure fantasmes, rates i la terrorífica mà de la dona del cabàs
(aquella que es menja els nens!), fins que va arribar el dia en què la cosa va
petar i el seu pare va decidir passar a l’acció.
Aquest és el moment més
tendre i extraordinari de l’espectacle i –proposta escènica a banda– hauria de
ser reclam suficient perquè els adults portessin en massa els seus petits a veure
‘El col·leccionista de pors’. És una escena bella, humana i didàctica que, com
li va passar a Laín de menut, quedarà gravada en la memòria dels espectadors. Potser,
fins i tot, serà el detonant per ajudar-los a superar allò tan terrible que ara
els paralitza. I encara pot ser més valuosa si anima a replicar el mètode a
casa, ja que: “Com més t’acostes a una por, la por es fa més petita. Com més
t’acostes al teu pare, el teu pare es fa més gran”.
En 40 anys de professió com a
titellaire solista, és la primera vegada que David Laín es llença a interpretar
íntegrament un personatge de carn i ossos. Ho fa amb naturalitat, “sense
filtres”, reforçat per una escenografia costumista formada per prestatgeries, armaris,
portes, caixes... Ben bé com si el públic el visités inesperadament a casa i
ell n’hagués obert les portes hospitalàriament.
La dramatúrgia apunta (no
esprem) tot el potencial de les pors que s’amaguen o estan engabiades a
l’estança. N’ensenya algunes, però moltes més queden oblidades. Desperten la
curiositat i no se les destapa. Són allà, demanant a crits ser contades,
suplicant escapar-se del pot, no per espantar, sinó per desplegar-se en una poètica
tan narrativa com visual.
Així com a ‘La nena que vivia en una capsa de sabates’ de Zum-Zum Teatre –que també ataca el temors, en
aquest cas sortint de la zona de confort– les pors se simbolitzen amb unes
angoixants projeccions a l’habitacle de la protagonista, aquí només cal
deixar-les volar a través de la mateixa imaginació que les ha engendrat. L’artesania
dels elements escenogràfics de Marga Carbonell i la delicada composició musical
d’Ignasi Miranda les faran esclatar en màgia; una emoció que ara, latent, es
toca de puntetes.
Com les pors, el temps
acabarà de guarir aquesta joieta honesta i senzilla que revela com superar les
pors per ser una mica menys ingenus, un mica més valents.
