El col·leccionista de pors

Teatre | Familiar

informació obra


Autoria:
Jordi Farrés , Jordi del Rio
Direcció:
Jordi Farrés , Jordi del Rio
Intèrprets:
David Laín
Composició musical:
Pep Pascual
Escenografia:
David Laín i Marga Carbonell
Il·luminació:
Roc Laín
Producció:
L’Estenedor Teatre
Estrena:
La Mostra d'Igualada 2017
Sinopsi:

Les pors ens fan companyia tota la vida, i a vegades és una convivència ben difícil. En Dani Vidal és col·leccionista de pors des de ben petit. Les té endreçades en capses, bosses o gàbies. N'hi ha que estan seques i ja no li fan mal, d'altres es belluguen de tant en tant i algunes no es deixen atrapar. Per sort cada cop són més les que estan ben tancades. 

En Dani ens les ensenyarà, ens explicarà com van néixer i també com el seu pare el va ajudar a superar-les. Un espectacle que parla de viure sensacions, de fer-se gran, i d'estimar.

Crítica: El col·leccionista de pors

14/04/2017

Parlem de les nostres pors...

per Josep Maria Viaplana

David Lain, o el que és el mateix, l'Estenedor Teatre, porta més de 30 espectacles i (molt aviat) 40 anys a la professió, que no és altra que la de titellaire. La formació de mestre l'ha ajudat molt a crear sempre espectacles amb contingut i amb intenció.

I en aquest cas, amb tot el bagatge acumulat, surt del darrere dels titelles (no és la primera vegada, però mai de forma tan protagonista) i fa bàsicament d'actor. I ho fa molt bé, per cert. Ell és un senyor que a casa seva (l'escenografia molt encertada, ens recorda l'atapeïda llar d'un col·leccionista, on tot sembla desordre, però cada cosa té el seu lloc) hi té un veritable museu de pors. Les pors que ha anat acumulant durant tots els anys de la seva vida. Des de les primeres que recorda quan era nen, fins a les que ha general el els darrers mesos. I la seva relació amb elles, potser el més sorprenent de la proposta, és que no és distant, d'intentar ignorar-les, de veure-les com alguna cosa negativa. Ben al contrari, ens les va presentant (en són més d'un miler, només ens ensenyarà unes quantes) com qui presenta un amic, el vell/bell record d'un viatge o la prenda d'un amic o amiga estimats.

El missatge és molt clar: Ja que hem de conviure amb les nostres pors, millor conèixer-les i tenir-hi una bona relació. Al capdavall, saber-ho reconèixer sempre és saludable, ni que sigui perquè no ens facin tan de mal.

L'encant personal i escènic del David, molt ben acompanyat en la part de llums i so, fa que aquesta mena de sessió terapèutica ens arribi a petits i grans. I també salva alguns moments que -probablement perquè era l'estrena- el ritme dequeia una mica.

Però l'impagable final, amb ell cantant i ballant una cançó per a vèncer -com no- la por al ridícul, ens reconcilia amb el fil emocional que travessa tot l'espectacle. Em consta que en general, va agradar molt a tot el públic del passi de la Mostra d'Igualada al qual vaig assistir.