El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc

Teatre

informació obra


Direcció:
Xavier Albertí
Autoria:
Josep Maria Miró
Composició musical:
Xavier Albertí
Il·luminació:
Xavier Albertí
Intèrprets:
Pere Arquillué
Escenografia:
Xavier Albertí
Vestuari:
Xavier Albertí
Sinopsi:

Amb aquest monòleg Josep Maria Miró es va convertir el 2020 en el primer autor que guanyava en tres ocasions el prestigiós premi Born. Una única veu —la de Pere Arquillué— per compartir amb el públic els secrets d’un petit poble on, aparentment, mai no passa res. Una veu per a tot un retaule de personatges i perspectives d’un únic fet. Aquesta funció, dirigida per Xavier Albertí, també és un d’aquests projectes on Arquillué cerca reptes artístics personals, com el Primer amor de Beckett, que també es va veure el 2013 al festival. Un gran autor, un gran director i un gran actor per a un text que deixa empremta.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc

15/12/2021

Bellesa subversiva

per Manuel Pérez i Muñoz

(...) Només un focus ha disposat el director, no hi ha res més que ajudi a donar forma a la terrible història d'un assassinat a la Catalunya rural. Albert, un noi de 17 anys, apareix mort i mutilat en un camp. El succés revoluciona el típic poble on aparentment mai no passa res. Les reaccions formen una polifonia de testimonis, efecte Rashomon a partir de les revelacions del propi cadàver, de la seva mare i d'altres habitants del poble. No hi ha res nou en allò que ens explica, 'Twin Peaks' sobre paisatge conegut, la crueltat metafísica de Faulkner aplicada al sacrifici ritual d'un bell efeb, un Tadzio gens innocent.

La dramatúrgia de Miró abandona aquesta vegada la ciutat però no el retrat de comunitats que es mostren asfixiants i pertorbadores, aparentment amenaçades per elements foranis, sacsejades en el seu fur intern pels instints que desferma el desig. No hi ha res més subversiu que la bellesa, ens recorda un dels personatges, i per això cal extirpar-la perquè tot pugui seguir igual. Com als monòlegs d'Antonio Tarantino, ressonen ecos de mística que Albertí ha volgut llegir en clau barroca. A poc a poc s'il·lumina un teló que sembla pintat per Caravaggio, com a la seva pintura el cos i el seu misteri són la pregunta i la resposta.

Cos, veu, instrument. La paraula es torna carn gràcies al treball tremendament precís de Pere Arquillué, que amb prou feines necessites un gest, una flexió de veu, uns passos, i salta d'un personatge a un altre com un demiürg. Contenció i economia de moviments, orfebreria de respiracions i entonació. Val la pena caure a les primeres files per degustar cada matís gestual pel qual s'abisma l'argument (...)

LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA A 'EL PERIÓDICO'