El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc

Teatre

informació obra


Direcció:
Xavier Albertí
Autoria:
Josep Maria Miró
Composició musical:
Xavier Albertí
Il·luminació:
Xavier Albertí
Intèrprets:
Pere Arquillué
Escenografia:
Xavier Albertí
Vestuari:
Xavier Albertí
Sinopsi:

Amb aquest monòleg Josep Maria Miró es va convertir el 2020 en el primer autor que guanyava en tres ocasions el prestigiós premi Born. Una única veu —la de Pere Arquillué— per compartir amb el públic els secrets d’un petit poble on, aparentment, mai no passa res. Una veu per a tot un retaule de personatges i perspectives d’un únic fet. Aquesta funció, dirigida per Xavier Albertí, també és un d’aquests projectes on Arquillué cerca reptes artístics personals, com el Primer amor de Beckett, que també es va veure el 2013 al festival. Un gran autor, un gran director i un gran actor per a un text que deixa empremta.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc

13/12/2021

Sort que als pobles no passa mai res!!

per Josep Maria Viaplana

Vist el divendres, 10 de desembre de 2021 al Teatre de Salt.

El text de Josep Maria Miró retrata un poble on, aparentment, no hi passa res de remarcable. Al principi pot recordar-nos un Drama Rural de la Caterina Albert, però aviat descobrim que qui ens parla és un cadàver, i que la història, explicada de manera que sabem el que va passant de mica en mica, lliurant-nos píndoles de detalls decisius perquè ens fem una idea de la dimensió de la tragèdia. Com si passéssim del costumisme de la Catalunya profunda a un 'Crims' del Carles Porta. Al final descobrim els vicis i les motivacions ocultes de persones 'normals' i també d'éssers fora del comú en una petita comunitat on tothom es coneix i sap la història dels altres. O com a mínim això es pensa.

Diversos personatges van agafant el relleu de la narració. No només ens expliquen què va passar, o què va poder passar, molts de cops 'pensen en veu alta' i divaguen, reflexionen, s'adonen mentre van dient en veu alta de coses que potser no els havien cridat l'atenció... la Rotonda, aquella maleïda rotonda! I una frase més de les moltes, o millor una pregunta: Si poguessis triar quin dia t'has de morir, quin escolliries? Ens glaça la sang amb les possibles respostes, i ens preguntem si tothom estava al cas de tot i dissimulaven, o és que ningú no ho volia saber... Finalment, el panorama ens remet, ni que sigui en un altre registre, al que David Lynch va retratar a alguna pel·lícula com 'Blue Velvet' o a la mìtica sèrie 'Twin Peaks'. La naturalesa humana, descarnada.

Amb només un vestuari fosc i un sol focus, Pere Arquillué incorpora alternativament homes, dones i ambigus personatges del drama que acaba on comença, amb un cadàver trobat i algunes vides destrossades. No és un actor camaleònic, i la intenció no és transmutar-se en cossos i veus totalment diferents, tot i que el to canvia, però diu el text amb gran mestratge (segur que la direcció de Xavier Albertí era el que volia) i l'autor en frases discretes però decisives, ens dóna pistes de quan el subjecte ha canviat. En algun moment, tant de detall i explicació podria fer-nos distreure una mica, ja que tot és només paraula, però la fatalitat ens atrapa partir de cert moment, en un silenci que feia temps que no escoltava en una platea, amb un sol actor i gairebé dues hores de monòleg. Gran text, gran direcció i esplèndida actuació, com ells mateixos proclamen.