Ens carregarem una responsabilitat a les espatlles. Des de Núvol, un servidor i la resta de companys que parlem d’arts escèniques tractarem de fer tornar el públic als teatres. Espòiler: no ho aconseguirem. Qualsevol crítica o prèvia tracta de transmetre els valors de l’obra, explicar-la constructivament (a Núvol estem per bastir ponts amb la cultura, no per enderrocar-los) i donar una opinió que pugui impulsar el lector a anar a veure-la. És clar que hi ha espectacles que, tot i que podem ajudar a crear la conversa, tenen suficient reclam per omplir gran part de les butaques. I si aquest no és el cas de El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, el públic teatrero català realment està adormit. Pere Arquillué + Josep Maria Miró + Xavier Albertí. Què pot fallar? Res de res. És, sense cap mena de dubte, una de les obres més perfectes que he vist aquest any. Aneu al Teatre Romea, si us plau: tan sols hi serà fins al pròxim 12 de juny.
Amb Josep Maria Miró un té la garantia que qualsevol obra seva el farà viatjar cap a les profunditats de l’ànima humana. Sempre rasca, sempre tracta de copsar la foscor que habita en nosaltres. A vegades és redemptor, però en moltes ocasions prefereix castigar als seus personatges per les seves accions. Ara descobrim una obra amarga, dura i trista, un monòleg de set veus entorn la mort d’un jove de gairebé divuit anys que implica a tota una societat tancada i opressiva. No hi ha redempció per cap dels que queden dempeus en aquest poble. El pes de les accions, de les inaccions, del record, els deixarà clavats a una terra que han malmès fa anys. I és que la història que ha escrit un dels dramaturgs més internacionals de casa nostra es desplega al llarg de dues vides: la de l’Albert, el jove assassinat i mutilat, trobat en un abocador de farratge, i el d’en Ramis, el seu pare, també mort molts anys abans.
Miró sap crear històries angoixants com pocs. L’angoixa en l’autor moltes vegades la genera l’espai. Al de Prats de Lluçanès li agrada situar els seus personatges en espais amb uns límits físics, però també socials. El club gai de Gang Bang; la piscina a El principi d’Arquimedes; la casa de Nerium Park, etc. Però també espais, a priori, més oberts, però on la societat que descriu crea unes barreres físiques i morals amb les quals pretenen controlar els personatges més subversius. Temps salvatge és l’obra on l’autor surt de l’àmbit més estrictament urbà, per endinsar-se en les misèries d’una urbanització al bosc. Talment com si no volgués abandonar aquella contrada, l’autor fa més gran la ferida en aquesta obra que el va fer guanyar per tercera vegada el Premi Born de Teatre (provocant un canvi a les bases que impedia participar en autors premiats). La vida als pobles és tancada, viciada i profundament corrupta. I aquells éssers de llum, aquelles persones que decideixen ser subversius, posar el cos i l’ànima, buscar la diferència i entregar-se a gaudir de la vida, seran envejats, vilipendiats i mortificats.
Això és el que li passa a l’Albert, el primer personatge que, ja mort, apareix a escena i relata com és trobat per un gos i dos homes. A partir d’aquí, com si es tractés d’una mena de ritual de possessió del cos, els personatges es van concatenant i cadascun explica la seva relació amb el noi, el significat transcendent de la seva mort i el que coneixen de la història del pare. Sentim la mare, la mestra, l’home de la serralleria, l’amic i confident. I són ells qui van construint el trencaclosques. En Josep Maria Miró decideix crear una estructura de thriller, on l’espectador es pot preguntar al principi qui ha estat l’assassí del jove. Però a mesura que es va desplegant la història i es van descrivint els fets, l’espectador ja veu que ningú té una fal·lera especial per saber qui ho ha fet. Als àngels caiguts no hi ha una sola mà que els faci caure: la culpa és compartida.
Un material literari com aquest necessita un equip que el faci lluir. Xavier Albertí és un home de confiança pel dramaturg: va dirigir Temps salvatge al TNC i Miró ha exercit d’ajudant de direcció en diferents muntatges seus. La feina d’Albertí s’ha centrat gairebé exclusivament en l’excel·lent direcció de l’únic actor que puja a escena: Pere Arquillué. La posada en escena està posada al servei de l’intèrpret, única i exclusivament. Càmera negra, un teló amb plecs que gradualment es va il·luminant d’un roig carmí i un potent focus lateral semizenital que retalla la figura de l’actor. Amb això, tan sols queda comptar amb la saviesa i presència escènica d’un dels intèrprets més complets de casa nostra.
La feina d’Arquillué és incommensurable. El de Terrassa no es cansa d’elogiar el text que li ha tocat interpretar, el seu primer Miró. De declarar el repte escènic i emocional que li suposa. I a bona fe que, un altre cop, fa un recital interpretatiu. Ja en porta molts, però aquest és sensiblement diferent (equiparable amb el que va fer el 2013 a Primer amor). Sense l’ajuda de cap attrezzo, vestit de negre rigorós, l’intèrpret es manté limitat en el moviment. No obstant això, tot el seu cos, gest i mirada acompanyen les paraules donant-li el significat i el pes de cada frase. La filigrana es troba en les diferències entre els set personatges que interpreta. Ara una veu més alegra; ara un veu més ruda; ara les mans a la cintura; ara la mirada més acusadora; o la més cristal·lina; ara una lleugera afecció… Gestos definits, però transmesos amb una naturalitat que espanta. Les transicions, sortint de focus, s’haurien d’estudiar a qualsevol escola d’interpretació.
És obvi que aquest espectacle necessita una exhibició molt més llarga que només tres setmanes. Evidentment, la resposta del públic també ha de validar la proposta. No vull ni pensar que la platea no pugui estar ben plena cada dia. Ja no parlo als convençuts, sinó als amics dels convençuts que potser un o dos cops a l’any es deixen engalipar per aquests: Aneu a veure en Pere, sentireu una de les experiències teatrals més boniques que haureu viscut mai.
