El diablo en la playa

Teatre

informació obra


Autoria:
Ana Vallés
Intèrprets:
Celeste Gonzalez, Claudia Faci
Companyia:
Matarile
Il·luminació:
Miguel Muñoz, Baltasar Patiño
Escenografia:
Baltasar Patiño
Sinopsi:

ompanyia gallega experta en dramatúrgies de caràcter híbrid. Cos, moviment, música, plasticitat i acció lumínica es conjuren per acomboiar un text contundent a través del qual dos personatges femenins posen en escena les seves passions, amb un rerefons existencial. Temptacions, fantasies, estereotips, prejudicis. Un àngel i un dimoni recorren la ciutat. No sabem qui és qui. L’art, el pensament, la fascinació estètica, la seducció i la bellesa ens proporcionen un espai de benestar i ens protegeixen del caos i el desordre que regna a l’exterior.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: El diablo en la playa

13/09/2021

Xàfec sense escolta

per Jordi Bordes

co msi fos un xàfec. D'imatges i de text de contundència i carregat de cites i referències. Matarile conviden el púbic a veure pel forat del pany en un espai indeterminat (potser una mena de purgatori). Un espai paral·lel a La nostra parcel·la de Lara Díez Quintanilla. Matarile s'embriaga de cites i pensaments suposadament implacables. I d'unes postals estètiques que aposten per la provocació, la lletjor, la sordidesa. Aquesta platja és àrida, gens plaent, d'aigua calenta i bruta. La peça no roda a platea com esperen que funcioni des de l'escenari. Probablement, hi ha faltat un punt d'escolta en la construcció del dispositiu, de donar eines que ajudein a vertebrar un paisatge, una idea que es va topant un cop i un altre amb un cinisme i una desesperació absoulta. Com si fos un fosc teatre de l'absurd, procurant semblar-se a l'univers tràgic i de dolor quasi catàrtic d'Angélica Liddell (Liebestod, The Scarlett letter).

Existeix espai per al teatre de les idees. Carlota Subirós s'ha atreveit a fer, amb èxit, reflexions sobre el món laboral (Una lluita constant) o el feminisme més intel·lectual (El quadern daurat), però buscant en la contradicció, en l'emmirallament del públic en els personatges una empatia que fa absorbible les tesis per dures que siguin. Fa l'efecte que Matarile no s'hagi preocupat de com es rep el món d'aquestes dues persones (en realitat, el gènere no compta) en un joc de perversió, de mbuidor absoluta. d'un existencialisme que no deixa gaire aire a trobar una interpretació dels quadres, de continues anaes i vingudes, vestides i desvestides, perruques, i declaració pel micròfon. fins i tot, Sartre a Hui clos (A porta tancada) construia un malson que neguitejava l'espectador alhora que el situava en el lloc abstracte i profund que volia projectar. L'ascensor que baixa fins a l'infern, com aquell de La Veronal (Vorònia) que va servir per a inaugurar el Grec el 2015.