En el marc del Festival Grec —i en coproducció amb el Teatre Principal de Palma de Mallorca i la companyia Oblideu-vos de nosaltres— s'ha estrenat, al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, el darrer espectacle de Pep Tosar, El fingidor, una filigrana multidisciplinària —literatura, música en directe, document audiovisual i circ— que homenatja el poeta portuguès Fernando Pessoa.
El títol, extret d'un poema del Cançoner de Pessoa titulat Autopsicografia, remet als coneguts versos: “O poeta é um fingidor / Finge tão completamente / Que chega a fingir que é dor / A dor que deveras sente”. El dispositiu escènic posa al centre l'equip artístic —situat rere el tul o pantalla transparent de projeccions— i la biografia del poeta en tota la seva complexitat i heteronímia. Pep Tosar, dramaturg —amb Evelyn Arévalo— i director de la proposta, recita poemes i al·ludeix a cartes i retalls biogràfics o assagístics. La paraula, curosa, harmonitza amb el cant de Joana Gomila i el piano d'Elisabet Raspall, que interpreten un reguitzell de temes —del But Not For Me de Gershwin al Nowhere Man de The Beatles, passant per Amália Rodrigues i Simon and Garfunkel— i desgranen sonoritats portugueses més enllà del fado. És de gran rellevància l'apartat documental, bastit a partir d'entrevistes realitzades per Agustí Torres a diferents especialistes, biògrafs i traductors de l'obra de Pessoa —Perfecto E. Cuadrado, Nicolau Dols, Maria José de Lancastre, Jerónimo Pizarro i Richard Zenith—, i també a la neboda del poeta, Manuela Nogueira, que contrapunteja les reflexions dels estudiosos amb records familiars plens de tendresa. I, si en espectacles biogràfics anteriors com Federico García —dedicat a Lorca, és clar— es recorria a la dansa per il·lustrar sensibilitats afins i acordades, aquí, extremant la càrrega metafòrica, es vincula l'equilibrisme circense al joc ingràvid del poeta amb els seus heterònims: Tomeu Amer s'enfila a l'escala lliure o maniobra amb la roda alemanya i Griselda Juncà es gronxa al trapezi mentre es projecten suggeridores imatges de Lisboa.
Tant la disposició dels fragments d'entrevistes com la selecció literària i documental segueixen un ordre cronològic que permet traçar un recorregut biogràfic i que abasta els episodis vitals més representatius del poeta: el naixement al número 4 de Largo de Sâo Carlos, la infància truncada per la mort del pare, un món de tietes protectores i l'entranyable figura de l'oncle Cunha, el viatge en vaixell a Durban, l’educació exclusivament anglesa a Sud-àfrica —s'aporten fotos seves d'adolescent, el testimoni del seu company de pupitre i cartes dels familiars—, el retorn a Lisboa amb disset anys, les tertúlies als cafès, el suïcidi del poeta Mário de Sá-Carneiro, la relació amorosa amb Ofélia Queirós, la mort. A través de cites minuciosament escollides i combinades, l'espectacle traspua una mena de neopaganisme i panteisme sentimental. També s'insinua un eros ambigu, així com s'assenyalen l'esoterisme —“tot és símbol i analogia”, cita Tosar del Faust— i l'impuls messiànic que animaven Pessoa, en especial a través de la profecia del supra-Camôes i l'autoimposada, megalòmana missió de renovació de la poesia portuguesa.
Un dels punts culminants de la peça és l'assenyalament de la data —8 de març de 1914— que Pessoa xifra per al naixement, certament novel·lat o idealitzat, dels seus heterònims, que ell considerava independents de la seva personalitat fins al punt de dotar-los d'una biografia i d'una poètica definides. Sens dubte, hi ha la temptació, expressada per més d'un especialista, d'enllaçar aquesta proliferació d'alter egos poètics amb els personatges imaginaris que Pessoa s'inventava ja de nen —el primer heterònim el va crear amb sis anys i es deia Chevalier de Pas—. Aquesta explosió de personalitats múltiples, que casa amb una declarada “tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació”, s'orienta a la finalitat última de poblar la literatura portuguesa de poetes que inaugurin nous moviments i avantguardes. Tosar ens fa un tast de poemes dels tres heterònims pessoans més representatius: el sensorial i objectivista Alberto Caeiro; l'epicuri i neoclàssic Ricardo Reis; l'avantguardista i tumultuós Álvaro de Campos. Més tardà és el semiheterònim Bernardo Soares, autor d'El llibre del desassossec, obra magna que, malgrat la posteritat que aportarà al poeta, funciona com una mena de conjur de desaparició —ja apuntat al poema Lisbon revisited, que també s'invoca a l'espectacle—.
A la proposta, exquisida, hi tenen cabuda un enginyós joc de dobles entre rapsode i equilibrista, un brindis pel saudosisme i la proclamació del fingiment com a veritat suprema. Dos dels moments més potents i captivadors de l'espectacle són la breu ruptura de la quarta paret i el testimoni al trapezi de l'únic amor conegut del poeta, Ofélia de Quirós —assumida per l'acròbata Griselda Juncà—, que retrata el poeta com un tímid excèntric i absent. Els artistes de circ performen en clau acrobàtica la malenconia i el desassossec d'un artista a qui la vida —i la imaginació!— li va doldre sempre. I Pep Tosar, somiat per Antonio Tabucchi, convida Pessoa a un “llenguado interseccionista” en un restaurant postmodern. Tot plegat, una delicada experiència estètica.
Article publicat a Núvol el 13 de juliol de 2021
