“El poeta és un fingidor/fingeix tan completament / que fins i tot fingeix que és dolor/ el dolor que de debò sent”.
“Es viu com es neix/sense voler i sense saber./En aquesta il·lusió de ser/ el temps mor i reneix/ sense sentir-lo córrer.”
Fernando Pessoa
Hi haurà qui pensi que la de Pessoa va ser una estranya forma de vida: la forma de vida d’un poeta que va acabar assolint en la prosa d’un llibre transitat pel desassossec el punt culminant de la seva creativitat. I que , lògicament, va morir deixant inacabat aquell llibre desassossegat, desassossegant i extraordinari; aquell conjunt de fragments , aforismes, reflexions sobre res i sobre tot i pensaments perduts davant (potser) la taula d’un cafè lisboeta . No podia ser d’altra manera. La fragmentació sense principi ni fi, transmet l’essència mateixa del poeta que s’anava diluint d’heterònim en heterònim, i que sabia molt bé que només aquesta dissolució del “jo” diu alguna cosa veritable sobre l’ essència mutant d’un “jo” integrat per un nombre indeterminat d’altres “jo” . Quelcom que vol dir alhora que el poeta (els grans poetes saben com fer aquestes coses fins i tot quan ens parlen en prosa) ens està convidant a reconèixer allò que ell sembla tenir ja ben assumit: la necessitat de dissoldre’s per tal de capturar mínimament allò que som de debò és quelcom que ens implica a tots plegats, tret que vulguem seguir capturats pels miratges del ”jo” per sempre més.
No és doncs gens estrany que l’”Estranha forma de vida” feta paraula per Amália Rodrigues en un llegendari “fado” que després va recrear Caetano Veloso i que li acaba de servir a Pedro Almodóvar com a significatiu títol d’un curt western ( un curt western protagonitzat per dos antics amants que han viscut alhora l’estranya forma de vida de qui es desdobla per negar-se a si mateix ), formi part del magnífic nou espectacle de Pep Tosar dedicat a Fernando Pessoa. Un espectacle la dramatúrgia del qual comparteix amb Evelyn Arévalo. I un espectacle que segueix l’admirable estela d’aquells altres que els li havia dedicat anteriorment a Blai Bonet, Damià Huguet, Guillem d’EFak o (l’estrella del grup, en termes de popularitat) el Lorca de “Federico Garcia”, potser la proposta que més s’apropa a l’estructura dramatúrgica de la qual se’ns serveix Tosar per fer-nos pujar al tramvia que enfila cap a l’enorme figura de Pessoa. Per cert: algú pot imaginar Lisboa sense tramvies? Bé, jo tampoc podia imaginar Barcelona sense Tramvia Blau fins que algú ens va robar aquest record de infantesa des del mateix consistori, obligat en teoria a preservar la memòria col·lectiva, els seus símbols i el seu urbanisme. Quelcom que ja ens alerta de forma significativa sobre la fragilitat damunt la qual es recolza una cultura cada dia més destinada a ocupar un postergat racó mínim als mitjans informatius , a les Instituciones polítiques i als programes dels partits que les ocupen . I estic parlant de tots els colors, i no només d’aquell color del qual ja queda bé parlar malament , mentre no taqui ni destenyeixi el meu color.
I és que, Pessoa a banda (ja tornarem a ell) , el que ha fet fins ara Tosar ( i de ben segur seguirà fent mentre disposi de suficients recursos per fer-ho) , ha estat una modèlica demostració de com es pot transmetre curiositat ( sense ella, no hi ha res a fer) susceptible de transformar-se després en passió ( i quan aquesta t’ataca , ja no et deixa anar) , al voltant d’una sèrie de personalitats artístiques més o menys conegudes o desconegudes però igualment significatives, sense l’existència de les quals , tots, totes i totis seriem més intel·lectualment i emocionalment pobres. I el que ha fet també Tosar, ha estat recordar-nos que (deixant a banda casos com ara els de Lorca o el mateix Pessoa) sovint aquestes figures tan significatives per la pervivència de la nostra cultura i el reconeixement de les seves arrels, són gairebé anònimes ,tret dels cercles que es troben més propers a elles. I ( això és potser el més important de tot) Tosar ens ha convidat alhora a endinsar-nos en aquests personatges individuals dotats també d’una tremenda significació col·lectiva no pas des dels saberuts plantejaments de qui ofereix pedagogia guarnida de vegades amb un punt de dogmatisme, sinó de qui et convida gairebé lúdicament a una festa de l’intel·lecte gens exempta de plaers sensorials. De qui té ganes d’obrir-te la ja esmentada curiositat. I aconsegueix que , cas de no tenir-lo ja a casa , surtis del teatre amb ganes d’apropar-te a la primera llibreria que et surti al pas (llàstima que a segons quines hores estan ja totes tancades; sempre resta el recurs virtual!) per tal de ficar-te de ple dins l’univers de l’autor retratat. Potser (posem pels cas) ahir no tenies massa clar qui era Pessoa, o el relacionaves només amb allò de Pessoa que s’escola sempre als llibres de Tabucchi o a les pel·lícules (“Sostiene Pereira”) que s’han inspirat en aquests llibres. Però avui el tramvia conduit per un Tosar que , a l’escenari, passa de ser una ombra discreta a demostrar-nos una vegada més que som també davant d’un gran actor, t’ha portat cap a un territori inesperat.
Avui has escoltat el “fado” d’Amália Rodrigues entonat per la mateixa estupenda veu ( la de Joana Gomila, acompanyada al piano per Elisabet Raspall) que t’ha recordat alhora la fantàstica melodia i la lletra que John Lennon va escriure per al “Norwegian Wood” de The Beatles, capaç de recordar-te força d’altra banda aquella altra que els Amics de les Arts van escriure ficant a Godard de per mig a “Jean-Luc”. I has comprovat que tant The Beatles com la Rodrigues ara ficada en una molt curta però no per això menys estupenda pel·lícula d’Almodóvar , mantenien (tot passant per Simon&Garfunkel) una mena d’estranya connexió amb els escenaris de Broadway en els quals es va poder sentir per primera vegada el “But Not for Me” dels germans Gershwin (“estan escrivint cançons d’amor, però no per a mi/ hi ha damunt una estrella de la sort, però no per a mi) ”, o aquella esplèndida “Nowadays” que Kander i Ebb van incloure al musical “Chicago” i que aquí dona lloc a un moment de pletòrica eufòria col·lectiva ( “et pot agradar la vida que estàs vivint/ pots viure la vida que t’agrada”... té o no té molt a veure aquesta lletra amb els heterònims ? Jo diria que sí). Passada una estona , i mentre un trapezi i una escala d’aquestes que fan servir al circ els equilibristes et recorden també l’enorme dificultat que implica seguir mantenint l’equilibri quan et vas dispersant d’heterònim en heterònim (les facultats acrobàtiques de Griselda Juncà i d’un Tomeu Amer convertit també en alter ego de l’alter ego ho fan palès) , et surt al pas l’ombra d’aquell “Midnight Cowboy “ perdut pels carrers de Nova York al qual cantava el Harry Nelson d’ “Everybody’s Talkin`” . I la lletra (“Tothom em parla/ però jo no escolto ni una sola paraula del que em diuen/ Només escolto els ecos de la meva ment”) evidència que entre Manhattan i el lisboeta barri del Chiado hi ha menys distància de la que pugui semblar ,pel que fa als territoris emocionals. I tot plegat, mentre les paraules de Pessoa es fonen amb les imatges d’aquells testimonis que el van conèixer en un temps molt llunyà, o que s’han dedicat a estudiar la seva obra en un temps molt més proper. I mentre tant, ni el públic, ni aquests testimonis, ni aquests artistes circenses , ni aquestes veus que reciten textos de Pessoa o canten lletres que no són de Pessoa però s’integren perfectament en el seu món, no paren de transitar amunt i avall pels costeruts carrers de Lisboa projectats damunt una pantalla de tul amb quelcom també de línia divisòria entre les diferents formes irreals que adopta la realitat. Potser aquesta sigui una estranya forma d’apropar-se a la personalitat i l’obra d’un gran creador que, com tots els grans creadors, ens interroga a nosaltres mateixos. Però és sense dubte una de les millors formes de fer-ho.
