La saga d’espectacles creada per l’actor Pep Tossar amb un llenguatge propi composat de moltes veus diferents per divulgar diverses figures literàries té un nou lliurament. Després de La casa en obres, sobre Blai Bonet; Esquena de ganivet (Damià Huguet), Tots aquests dois (Guillem d’Efak) o, el més recent i recordat, Federico Garcia, sobre Lorca, ara arriba El fingidor, que repassa la vida i l’obra del poeta portuguès Fernando Pessoa en una proposta a cavall entre el recital poètic, el biopic teatral i el documental en viu.
El fingidor és un fotografia escènica dels episodis vitals més destacats de Pessoa i de com aquests es van traduir en la seva personalitat i, per tant, en la seva literatura. Tossar hi fa de mestre de cerimònies, com a narrador d’un argument que avança tant amb la seva veu com amb les accions circenses de Griselda Joncà i Tomeu Amer, de la companyia Hotel Iocandi, tot plegat embolcallat amb una bonica banda sonora de Joana Gomila i Elisabet Raspall i entrelligat amb projeccions d’experts en Pessoa.
Al lloc on abans hi havia dansa i moviment, ara hi ha circ, però la filosofia de l’espectacle no ha variat. El circ casa a la perfecció amb les acrobàcies vitals de Pessoa i amb la seva passió heteronínica. Malgrat la barrera que suposa una imprescindible pantalla entre públic i intèrprets, la part audiovisual aporta la documentació i el context imprescindible per entendre la seva existència, amén de superposicions molt boniques estèticament, i la veu de Tossar és un excel·lent suport per donar vida tant al poeta com a les persones que van marcar-lo a partir de versos, cartes i alguns, pocs, diàlegs.
Una base narrativa confeccionada amb moltes capes que se superposen, dramaturgicament i escènicament, no sempre amb la sort que caldria. Certament, en alguns moments es contraprogramen entre si, de manera que l’espectador es perd entre un garbuix bonic però no prou ben resolt de projeccions, acrobàcies, paraula i acció.
Aquest punt de confusió no obsta, però, per apreciar la pulcritud de la proposta, que funciona com un mecanisme de rellotge a l’hora de sincronitzar els diferents plans pels que avança. El fingidor por resultar, puntualment, aclaparador però és un bon espectacle, auster tècnicament, molt ben executat, ben acabat i que, sobretot, compleix l’objectiu de divulgar la figura del creador que va capgirar la literatura portuguesa.
El bon record de Federico Garci, no obstant, pot ser contraproduent per alguns espectadors que busquin reviure l’impacte d’aquella foto del poeta granadí. A El fingidor no hi trobaran el pes i la implicació emocional que tenia aquest precedent. La combinació de llenguatges i una factura immaculada aconsegueixen bastir una proposta diferent, agradable i interessant però també molt asèptica —per no dir directament freda— en el terreny de les emocions.
