Pep Tosar es refugia en espais en què se sent còmode i que li deserta inquietuds artístiques. Ho va fer amb Blai Bonet (La casa en obres), amb Damià Huguet (Esquena de ganivet), amb Guillem d'Efak (Tots aquests dois). Però també hi ha jugat per retratar un Lorca molt particular (Federico García). I, ara, s'atreveix amb Fernando Pessoa, amb una nova partitura simfomica d'accions que hibriden en un sol cos per explicar qui va ser aquest personatges polièdric i com va viure. En els buits de les trames biogràfiques hi ha les suposicions, les recreacions, l'equilibri circense. La fantasia que tots fem una mica com Pessoa (com deia la seva neboda): "Tots ens comportem diferent si estem parlant amb un amic o a cal dentista". Una reflexió tant evident i que Pessoa ho va portar a un extrem inesgotable de fantasia. Per a enamorar, per a divertir, per a deixar-se atrapar per una vida onírica, molt abans que Pirandello permetés que els personatges es rebelessin al seu creador, mandrós (Sis personatges en cerca d'autor).
Pep Tosar és, efectivament, un expert en coreografiar personatges culturals enigmàtics. Al quadre de Fernando Pessoa ha canviat la dansa pel circ, convençut que l'equilibri casa molt bé amb la fantasia d'inventar-se móns possibles, personages, heterònims. En la seva tasca divulgadora (que no pedagògica) de la dramatúrgia de Pep Tosar/ Evelyn Arévalo la musicalitat abraça el muntatge. I, en aquest treball, la veu de Joana Gomila (Sa mateixa) i les adaptacions musicals d'Elisabeth Raspall són determinants. En aquest treball, possiblement, el documental (amb què entrevista estudiosos, persones conegudes i familiars del protagonista) conflueix amb les transparències dels números acrobàtics (principalment, roda alemanya, trapzi i escala) d'Hotel Iocandi (Esquerdes, Peix). Griselda Escrigas es revela com una actriu solvent al costat del contrastat Tomeu Amer (Desdèmona d'Alba Sarraute). La fantasia de Pessoa fa que tots els compoments provin de fer equilibris amb l'escala o, pugn a la roda alemanya, el risc de caure és l'aventra d'inventar-se i de manenir la consistència d'un personatge heterònim.
En aquest món de concrecions, pragmàtic, terrenal, Pessoa hi va passar sense trepitjar gaire de peus a terra. Ni tant sols la seva sexualitat queda concretada. El que queda d'aquest autor intrèpid, mort en un injust oblit, és la fantasia pr construir una auca d'autors literaris amb els que fer interessants tertúlies de cafè, llargues sobretaules iròniques de diumenge, valents manifestos en favor d'un art total que vola per sobre de les penúries, la misèria i un cert compromís social; no li calia escriure perquè ja ho vivia amb intensitat i mostrava una forma de vida allunyada de la convencionalitat que reprimeix llibertats. I això a en Tosar l'atrapa i ho reinvidica amb aquesta mateixa frescor (tot i que potser no lical tanta insistencia o mostrar més les difere`ceis de les diverses escenes, en clau cronològica).
