L'actor, dramaturg i director Pep Tosar (Artà, Illes, 1961), juntament amb la dramaturga i directora Evelyn Arévalo, regalen als espectadors un bany de Pessoa en un jacuzzi carregat d'escuma poètica d'alta volada en el qual es fusiona el teatre, la paraula, la poesia, la música, la imatge audiovisual, la divulgació literària i el circ, en una dimensió en 3D.
Pessoa en 3D, doncs, en tots els sentits perquè els intèrprets, des del mateix Pep Tosar, que fa de narrador, fins a la cantant i compositora Joana Gomila, la pianista Elisabet Raspall i els artistes de circ Griselda Juncà i Tomeu Amer, de la companyia Hotel Iocandi, es fusionen, en moltes de les escenes, amb les imatges de la ciutat portuguesa de la Lisboa més autèntica, la Lisboa de Pessoa, com si fossin, tots ells també, imatges del temps del poeta del «Llibre del Desassossec», l'obra extensa i cabdal i també inacabada de Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) que aquí Quaderns Crema va publicar per primera vegada íntegra en català el 2002, amb una versió de Gabriel de la S. T. Sampol i Nicolau Dols.
L'espectacle que és totalment multidisciplinar té, malgrat tot, una unitat que el fa inclassificable. ¿És un recital o un concert poètic? ¿És un relat biogràfic? ¿És un homenatge a Pessoa? ¿És un tast de circ de sala amb la roda CIR, l'escala d'equilibris o el trapezi? Doncs, de tot una mica, però sense que ni una d'aquestes disciplines n'enfosqueixi cap de les altres.
El guió i la dramatúrgia de l'espectacle «El fingidor» van de bracet en una estructura teatral mil·limètrica que permet que hi hagi moments d'una bellesa sensorial protagonitzats per cadascun dels intèrprets. L'actor Pep Tosar hi posa la veu del narrador, des del fons, en la penombra, com si no hi fos, amb una extrema dicció que encercla tot l'auditori, s'atansa després a l'escenari i fins i tot fa una baixada a la platea; Joana Gomila combina temes tan diversos com el fado popular, el teatre musical o el pop esgarrapat pel cinema com «Cowboy de mitjanit» de John Barry; la pianista Elisabet Raspall acompanya la permanent banda sonora de l'obra amb la delicadesa i el virtuosisme imprescindibles; els equilibristes de pista Griselda Juncà i Tomeu Amer perfilen amb simbologia plàstica moviments al trapezi, l'escala o la roda CIR que il·lustren la narració, els pensaments, les sentències, els aforismes, els desitjos i les frustracions de Fernando Pessoa a través del fil narratiu que, sense evadir les etapes més significatives de la biografia del poeta, va deixant pinzellades a l'abast dels espectadors —ja siguin molt experts o gens experts en Pessoa— de la solidesa i la modernitat de la seva obra. Els dos artistes de circ encarnen en un moment donat el personatge del mateix Fernando Pessoa i el d'Ophèlia Queiroz, un idi·li amorós que acaba tal com comença, sense saber per què, i que forma part del misteri existencial del poeta.
Fernando Pessoa va ser l'escriptor dels heterònims. El mateix «Llibre del desassossec» no l'escriu presumptament ell sinó un tal Bernardo Soares, ajudant de comptable a la ciutat de Lisboa. I així, fins a desenes i desenes i desenes de personatges ficiticis que parlen, escriuen, viuen, juguen, discuteixen sota un nom o un altre, segons com bufa el vent en el moment que el poeta els fa volar.
Si Fernando Pessoa aixequés el cap, qui sap si encara adoptaria un altre heterònim per a la seva extensa família literària imaginària: el del mateix actor Pep Tosar, que quan s'acosta l'efemèride del norantè aniversari de la mort de Pessoa, que serà el 2025, ret un sensible homenatge a un dels renovadors, o potser el renovador, de la literatura portuguesa d'entresegles XIX i XX i que, com ell, com si no tingués pressa, en difon la vida i l'obra sense escalfar la trona de cap càtedra, simplement des de la humil tarima del teatre, talment com si, en un xiuxiueig, el mateix Fernando Pessoa l'apuntés, amb ploma d'ironia: “Ajorna-ho tot. No s'ha de fer mai avui allò que es pot deixar de fer també demà. Ni tan sols és necessari que es faci res, demà o avui.”
Aquesta era la “manera de somniar correctament”, segons un dels capítols del «Llibre del desassossec» de Fernando Pessoa. I aquesta és, en part, la manera com Pep Tosar ha “somniat” també “correctament” en Fernando Pessoa per alliberar-se del seu propi desassossec i, si convé, per convidar també a alliberar-se'n els espectadors. (...)
