El gran mercado del mundo

informació obra



Adaptació:
Xavier Albertí
Dramatúrgia:
Albert Arribas, Mireille Camier
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Marian García Milla
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
So:
Jordi Bonet
Caracterització:
Àngels Palomar
Assesor de moviment:
Roberto G. Alonso
Ajudant de direcció:
Roger Vila
Producció:
TNC, Compañía Nacional de Teatro Clásico
Intèrprets:
Cristina Arias, Alejandro Bordanove, Antoni Comas , Rubén de Eguía , Roberto G. Alonso, Oriol Genís, Lara Grube, Sílvia Marsó, Jorge Merino , Mont Plans, Aina Sánchez, David Soto Giganto
Autor:
Nora Chipaumire
Coreografia:
Nora Chipaumire
Direcció:
Mireille Camier
Sinopsi:

La Fama fa una crida perquè tothom vagi al gran mercat del món. Cadascú té un talent per comprar-hi el que vulgui, i l’haurà d’utilitzar per poder ser feliç. La Innocència i la Malícia acompanyaran els compradors. Entre els venedors, desfilaran figures com la Supèrbia, la Humilitat, el Plaer, la Penitència o el Desengany. Al mercat s’hi pot comprar de tot, des del Pensament fins a la Culpa. Mentrestant, la Música s’ho mira tot i va marcant els ritmes.

Calderón de la Barca va escriure aquest auto sacramental amb una funció explícitament litúrgica, en un context europeu de forts sacsejos ideològics. Sovint els trasbalsos dels nostres temps actuals no volen parlar amb els preceptes morals d’altres èpoques, però els personatges al·legòrics que protagonitzen El gran mercado del mundo continuen poblant les nostres realitats. I el nostre món, cada cop és un mercat més gran.

Finalista a espai escènic. Premis de la Crítica 2019

Crítica: El gran mercado del mundo

21/05/2019

No hi ha dubte: Albertí sap com transformar tot un acte sacramental en una esplèndida festa teatral. Amén.

per Ramon Oliver

Aleluia: Crist ha tornat a la Sala Gran del TNC! I ho ha fet de la mà del mateix Xavier Albertí que ja va propiciar la seva primera aparició en aquest mateix escenari fa ara quatre anys, amb el mateix rostre i el mateix cos que llavors,  i en companya de bona part del mateix equip artístic que l’acompanyava en aquella altra ocasió .  Quan fa ara quatre anys Albertí va dirigir el seu magnífic muntatge de l’obra de Narcís Comadira “L’hort de les oliveres” – una de les millors coses que li han passat al teatre català en aquests darrers temps- , ja va tenir ocasió d’apropar-se a la Passió de Nostre Senyor gràcies a un text que jugant lliurament amb elements del nostre més nostrat melodrama rural i entre referències a Shakespeare i picades d’ullet a Txèkhov , se’n servia també imaginativament dels misteris i la litúrgia de la Setmana Santa.  I vet aquí que llavors el sacrifici assumit per  l’hereu de les catalanes oliveres que estaven en litigi en el text de Comadira acabava transformant  Rubén de Eguia en l’Anyell de Déu d’una obra que no per res , et feia també combregar a la taula familiar on era servit el sopar de Dijous Sant. Així doncs, a l’hora de buscar algú capaç de representar la fe cega mostrant en carn viva els estigmes del fill de Déu , no li ha calgut ni fer càsting: Rubén estava disposat a assumir un cop més el sacrifici, conscient  potser que al cap i a la fi quan es tracta d’un acte sacramental, el cos de Crist acaba sempre sent el gran protagonista amb gran final inclòs ( el que ofereix aquest espectacle amb forma de Pietat recreada no pot ser més lluït).

 Evidentment, no és cap casualitat tampoc que també llavors s’escolés a la celebració el Jimmy Fontana de “Il mondo”: tal i com ens ve a dir  un dels temes més emblemàtics de la cançó melòdica italiana dels anys 60, el món segueix girant ara de la mateixa manera que ho feia en temps de Calderón de la Barca. I per això mateix , a l’hora d’abordar un acte sacramental en el qual els personatges no existeixen com a tals sinó que es troben a l’escenari per complir una funció al·legòrica i ajudar-nos a trobar el recte camí de la virtut , Albertí ha establert una mena de vincle estilístic amb aquella altra obra que no deixava de ser també en gran mesura tota una al·legoria. “Gira, il mondo gira, nello spazio senza fine...il mondo  non si è fermato mai un momento, la notte insegue sempre il giorno...” . Tot i que , i a manca de l’espai sense fi del qual parla la cançó., el món i les seves misèries en permanent estat de rotació poden estar també ben representades per una d’aquestes atraccions de fira giratòries que, quan comença a donar voltes, et pot crear alhora la sensació de moviment infinit. El gran mercat calderorià queda així estupendament plasmat en aquest artefacte brillantment dissenyat per Max Glaenzel mitjançant el qual Albertí ens recorda que en el moment en el qual van ser creats, els actes sacramentals eren grans festes escèniques que tiraven mà dels més sorprenents trucs escenogràfics per tal de deixar bocabadats als fidels. Mentre  la revolució reformista del frare Luter exigia el retorn a la més estricta austeritat, la contrarevolució de la Contrareforma promoguda pel catolicisme reivindicava la teatral  exuberància barroca com a gran reclam d’atracció popular.

I alhora,  l’atracció giratòria situada al centre d’aquest mercat sembla recordar-nos que tant les virtuts com els vicis  giren per igual a la fira de les vanitats, intentant també per igual capturar la nostra voluntat: en això s’assemblen més les unes amb els altres  del que voldrien reconèixer.  En aquest sentit, a l’atracció de fira d’Albertí  la Humilitat o la Innocència acaben mostrant-se  tan orgulloses d’elles mateixes com ho estan la Lascívia ( sensacional Roberto G. Alonso)  o la Supèrbia, mentre la Culpa ( la millor interpretació que li he vist a Sílvia Marsó)  intenta seduir i distribuir culpes a tort i a dret i capgirar  la paràbola dels dos fills inclosa a l’evangeli segons Sant Mateu que Calderón agafa una mica com a fil conductor del seu text.

A tot això potser ja heu captat que Albertí ha fet el miracle, i que aquest miracle li ha sortit rodó. Si sou de tarannà més aviat descregut i  el concepte “acte sacramental” encara us produeix certa recança, ja la podeu deixar totalment de costat, perquè Albertí converteix aquest tan moral elogi del misteri sacramental en una irresistible festa teatral. Però atenció; no ha fa pas desestrucurant l’obra de Calderón fins a deixar-la desconeguda, sinó respectant fil per randa el seu bell text. Guarnint-lo amb aquells aires de revista del vell Paral·lel que tan boig el tornen i  que no es cansa de reivindicar ( fantàstica, la interpretació que la Malícia encarnada per Mont Plans ens ofereix del “Cuplet de la cocaina”) . I descobrint-nos l’humor latent que es pot trobar  entre les seves tan transcendent al·legories. Recordant-nos, com ja he apuntat abans, que més enllà de la reivindicació de la fe  aquests actes eren també espectacles molt vistosos plens sovint dels més cèlebres intèrprets del moment ( el repartiment amb el qual compta Albertí tampoc es queda curt) . I aconseguint que fins i tot l’espectador menys procliu a la reflexió sobre els misteris eucarístics acabi gaudint ben a gust de la fira. Començant per la forma com ens arriben les paraules de Calderón: dona gust escoltar la dicció d’aquest repartiment , i comprovar la cura amb la qual  Albertí ha treballat cada vers, l’ha fet completament entenedor, i alhora ha remarcat quan calia les seves interpretacions més latents. Això mentre controlava també amb talent la gestualitat que acompanya aquestes paraules , i que sovint ens mostra la seva vessant més juganera.

I dona gust també la forma com el director harmonitza per complert la interpretació que ofereixen tan els magnífics còmplices de tota la vida ( només cal veure la gana que es gasta Oriol Genís convertit en la Gola , mentre l’imprescindible Antoni Comas juga a fer d’Innocència llançant-se damunt el seu estimat piano...) com aquells altres intèrprets que es fiquen per primer cop a l’imaginari Albertí. Diuen que la fe mou muntanyes . Doncs tingueu fer: anar al TNC no costa tant com moure una muntanya , i d’aquest acte sacramental en sortireu joiosament convertits.