Aleluia: Crist ha
tornat a la Sala Gran del TNC! I ho ha fet de la mà del mateix Xavier Albertí
que ja va propiciar la seva primera aparició en aquest mateix escenari fa ara
quatre anys, amb el mateix rostre i el mateix cos que llavors, i en companya de bona part del mateix equip
artístic que l’acompanyava en aquella altra ocasió . Quan fa ara quatre anys Albertí va dirigir el
seu magnífic muntatge de l’obra de Narcís Comadira “L’hort de les oliveres” –
una de les millors coses que li han passat al teatre català en aquests darrers
temps- , ja va tenir ocasió d’apropar-se a la Passió de Nostre Senyor gràcies a
un text que jugant lliurament amb elements del nostre més nostrat melodrama
rural i entre referències a Shakespeare i picades d’ullet a Txèkhov , se’n
servia també imaginativament dels misteris i la litúrgia de la Setmana
Santa. I vet aquí que llavors el
sacrifici assumit per l’hereu de les
catalanes oliveres que estaven en litigi en el text de Comadira acabava
transformant Rubén de Eguia en l’Anyell
de Déu d’una obra que no per res , et feia també combregar a la taula familiar
on era servit el sopar de Dijous Sant. Així doncs, a l’hora de buscar algú
capaç de representar la fe cega mostrant en carn viva els estigmes del fill de
Déu , no li ha calgut ni fer càsting: Rubén estava disposat a assumir un cop
més el sacrifici, conscient potser que
al cap i a la fi quan es tracta d’un acte sacramental, el cos de Crist acaba sempre
sent el gran protagonista amb gran final inclòs ( el que ofereix aquest espectacle
amb forma de Pietat recreada no pot ser més lluït).
Evidentment, no és cap casualitat tampoc que
també llavors s’escolés a la celebració el Jimmy Fontana de “Il mondo”: tal i
com ens ve a dir un dels temes més
emblemàtics de la cançó melòdica italiana dels anys 60, el món segueix girant
ara de la mateixa manera que ho feia en temps de Calderón de la Barca. I per
això mateix , a l’hora d’abordar un acte sacramental en el qual els personatges
no existeixen com a tals sinó que es troben a l’escenari per complir una funció
al·legòrica i ajudar-nos a trobar el recte camí de la virtut , Albertí ha
establert una mena de vincle estilístic amb aquella altra obra que no deixava
de ser també en gran mesura tota una al·legoria. “Gira, il mondo gira, nello
spazio senza fine...il mondo non si è
fermato mai un momento, la notte insegue sempre il giorno...” . Tot i que , i a
manca de l’espai sense fi del qual parla la cançó., el món i les seves misèries
en permanent estat de rotació poden estar també ben representades per una
d’aquestes atraccions de fira giratòries que, quan comença a donar voltes, et
pot crear alhora la sensació de moviment infinit. El gran mercat calderorià
queda així estupendament plasmat en aquest artefacte brillantment dissenyat per
Max Glaenzel mitjançant el qual Albertí ens recorda que en el moment en el qual
van ser creats, els actes sacramentals eren grans festes escèniques que tiraven
mà dels més sorprenents trucs escenogràfics per tal de deixar bocabadats als
fidels. Mentre la revolució reformista
del frare Luter exigia el retorn a la més estricta austeritat, la
contrarevolució de la Contrareforma promoguda pel catolicisme reivindicava la
teatral exuberància barroca com a gran
reclam d’atracció popular.
I alhora, l’atracció giratòria situada al centre
d’aquest mercat sembla recordar-nos que tant les virtuts com els vicis giren per igual a la fira de les vanitats,
intentant també per igual capturar la nostra voluntat: en això s’assemblen més
les unes amb els altres del que voldrien
reconèixer. En aquest sentit, a
l’atracció de fira d’Albertí la
Humilitat o la Innocència acaben mostrant-se tan orgulloses d’elles mateixes com ho estan
la Lascívia ( sensacional Roberto G. Alonso) o la Supèrbia, mentre la Culpa ( la millor
interpretació que li he vist a Sílvia Marsó) intenta seduir i distribuir culpes a tort i a
dret i capgirar la paràbola dels dos
fills inclosa a l’evangeli segons Sant Mateu que Calderón agafa una mica com a
fil conductor del seu text.
A tot això potser
ja heu captat que Albertí ha fet el miracle, i que aquest miracle li ha sortit
rodó. Si sou de tarannà més aviat descregut i
el concepte “acte sacramental” encara us produeix certa recança, ja la
podeu deixar totalment de costat, perquè Albertí converteix aquest tan moral
elogi del misteri sacramental en una irresistible festa teatral. Però atenció;
no ha fa pas desestrucurant l’obra de Calderón fins a deixar-la desconeguda,
sinó respectant fil per randa el seu bell text. Guarnint-lo amb aquells aires
de revista del vell Paral·lel que tan boig el tornen i que no es cansa de reivindicar ( fantàstica,
la interpretació que la Malícia encarnada per Mont Plans ens ofereix del
“Cuplet de la cocaina”) . I descobrint-nos l’humor latent que es pot
trobar entre les seves tan transcendent
al·legories. Recordant-nos, com ja he apuntat abans, que més enllà de la
reivindicació de la fe aquests actes
eren també espectacles molt vistosos plens sovint dels més cèlebres intèrprets
del moment ( el repartiment amb el qual compta Albertí tampoc es queda curt) .
I aconseguint que fins i tot l’espectador menys procliu a la reflexió sobre els
misteris eucarístics acabi gaudint ben a gust de la fira. Començant per la
forma com ens arriben les paraules de Calderón: dona gust escoltar la dicció
d’aquest repartiment , i comprovar la cura amb la qual Albertí ha treballat cada vers, l’ha fet
completament entenedor, i alhora ha remarcat quan calia les seves interpretacions
més latents. Això mentre controlava també amb talent la gestualitat que acompanya
aquestes paraules , i que sovint ens mostra la seva vessant més juganera.
I dona gust també
la forma com el director harmonitza per complert la interpretació que ofereixen
tan els magnífics còmplices de tota la vida ( només cal veure la gana que es
gasta Oriol Genís convertit en la Gola , mentre l’imprescindible Antoni Comas
juga a fer d’Innocència llançant-se damunt el seu estimat piano...) com aquells
altres intèrprets que es fiquen per primer cop a l’imaginari Albertí. Diuen que
la fe mou muntanyes . Doncs tingueu fer: anar al TNC no costa tant com moure
una muntanya , i d’aquest acte sacramental en sortireu joiosament convertits.
