El ferro aguanta estoicament la humitat. Es rovella, però costa molt que es podreixi. Per això, avui es troben bales en les antigues trinxeres i la roba i els cossos s'estan desintegrant. Una caixa antiga de galetes és una eficaç màquina del temps. El que s'hi guarda dins, enterrat, es manté sec i protegit. La memòria aguanta millor que, posem per cas el cor de Macià dins d'una urna de formol (com també recull La balada dels històrics anònims, 2012). La vida heroica d'Antoni Benaiges va fer que el professor es desplacés fins a Burgos en una petita escola per obrir els ulls a la canalla amb una tècnica pedagògica revolucionària: Que ells experimentessin i debatessin per treure les mateixes conclusions (i probablement, assumint les contradiccions entre la raó i el cor).
La casualitat, o la justícia, ha fet que la vida oblidada d'Antoni Benaiges hagi tornat a aflorar. Com aquell roquissar que queda destapat després que una llevantada hagi arrossegat la sorra de la platja que el cobria. Ho va fer Alberto Conejero i Xavier Bobés amb un espectacle a base de manipulació d'objectes i un actor que feia de mestre, principalment: El mar: Visió d'uns nns que no l'han vist mai. Encara roda. Més tard, va haver-hi la pel·lícula amb un Enric Auquer (El día del Watusi) fent de protagonista entusiasta i derrotat per la violència i la por. Eu Manzanares explica que coneixia l'existència d'aquesta història des que el 2010 un amic seu, el fotògraf Sergi Bernal ho destapés tot retratant l'exhumació de cossos de la fossa de La Pedraja (Burgos). La veritat és tossuda. Afortunadament, només fa angúnia pensar quants testimonis com el de Benaiges continuen esperant que algú els desenterri dentre les fosses encara a excavar. La feina de L'enterrador va perllongar-se massa en el temps. Sobretot, si costa tant trobar la raó per dignificar vides i famílies dels republicans, perdedors de la societat que havia de dur el progrés arreu.
La posada en escena de la companyia El Malvivir és austera i molt clara. Amb unes simples samarretes amb els noms estampats van construint un món de relacions entre germans, alumnes, pares, el mossèn i els cacics i, és clar, el mestre. Sense caure en la demagògia, es veuen clarament els dos bàndols d'una Espanya que es trencarà en la Guerra Civil. La canalla és terreny neutral fins que els obliguen a prendre partit. La peça roda com una narració intrigant en què ningú surt indemne. Eu Manzanares ha posat l'atenció en les vides dels petits alumnes i les seves famílies.
La dramaturga ja ha demostrat que té traça en posar la temperatura en les relacions de dins dels menjadors, portes endins (Lo nuestro, Nessun Dorma). Unes lluites generacionals de pares a fills i també bé de marit i muller que té aquella realitat de la tragicomèdia (moments de gran tendresa, instants de fresca espontaneïtat i, finalment, el pes del temps que tot ho aplana, ho aclapara, ho amaga). Així mateix, són les vides dels nois que van veure com mataven el seu mestre i com la vida va haver de fer un tomb de 180 graus per poder continuar. El silenci va esborrar, aparentment, qualsevol vestigi. I els seus fills, i la seva neta (la Júlia del muntatge) no pot ni sospitar res del que va passar.
Per als nets, els avis són els que van viure una guerra, tota una vida, que van passar fam i molt de fred. Però no s'atreveixen a pensar en com els va afectar el seu jo més íntim, aquell que es descobreix, sovnt, quan es buida el pis i apareix materia ben endreçat (Papers de la guerra) o quan el net va descobrint a còpia de preguntar a tiets i arxius (El gegant del pi). Darrere del present hi ha unes ombres que arrosseguen estirps familiars. I Eu Manzanares és de les que s'hi enfronta i prova que tothom s'hi pugui encarar i prendre'n consciència. A partir de llavors, la decisió política de cadascú serà lliure. Carla Rovira també va voler indagar a patir de les cartes dels avis per part de mare. Matria era el resultat de la seva honesta recerca en la que certificava que sempre són els homes els protagonistes de les històries. Ara, Eu Manzanares ha traslladat la labor de Benaiges als seus alumnes. I és una neta la que estira el fil i descobreix el campanar de sota el pantà, el roquissar de sota la sorra de la platja.
