El 7 de desembre del 1937 en Pepe Castells i Pubill va haver de deixar la companyia amorosa de la seva mare i germans per anar a la guerra. La seva història no deu ser tan diferent de la que van viure molts joves catalans. Però ell, dos mesos més tard, a l’estació de La Puebla de Híjar, va decidir començar a escriure un diari que per la seva família es convertiria en un misteri fins al dia de la seva mort. Molts soldats que van viure la Guerra Civil Espanyola van tancar amb pany i clau les seves vivències deixant un silenci imperdonable per qualsevol societat, que es va instaurar amb el “pacto del olvido”, encara present avui en dia. Com un d’ells, en Pepe també va segellar com va poder els seus dietaris, dibuixos i correspondències amb cinta de pintor.
Aquesta és la història d’un net que busca el seu avi al mig d’una guerra, llegint les seves paraules en veu alta. O la d’un pare que escolta el seu fill mentre pinta un teló de fons, el paisatge de la guerra viscuda pel seu pare. Perquè els Castells, una família de teatre i mestres de l’ofici de construcció d’escenografies, volen compartir el privilegi d’haver trencat el seu silenci, fruit d’haver pogut llegir els dietaris que duien el nom de la seva família. El silenci de tots aquells que han hagut d’amagar la nostra història. Aquest espectacle és un homenatge a tots ells i una oportunitat per fer memòria a través del teatre.
El que sobta més de la correspondència de Pepe Castells amb la seva família són els anys que va aguantar sense deixar que ningú hi accedís. No ho va cremar. No ho va cedir enlloc. Simplement, l'amagava confiant que, uns anys després de mort, algú ho llegiria i podria entendre el seu grau de frustració i silenci. George Orwell ho va relatar poc després de tornar a Anglaterra en el Homage to Catalonia (que van adaptar Pablo Ley i Josep Galindo al Romea el 2004).
El que més sorprèn de la peripècia bèl·lica del coratge, la por, la traïció (en certa manera, decidir fer de Bartleby i "preferir no fer" davant l'evident desfeta de l'exèrcit republicà) en el muntatge és com, mentre Pau Vinyals viu aquella muntanya de contradiccions un dels fills de l'autor (fan torns el Josep i el Jordi) van pintant el teló a terra, inspirant-se en alguns dels quadres pels mons pelats propers dels poblats de Terol-
El colorejat del llenç s'atura en un determinat moment. Llavors, el fill seu i mira com el seu pare (llavors un jove que encara hauria de conèixer la que seria la mare de l'escenògraf) es desfà. Renúncia. Decideix embolicar tot en paper d'embalar i incrustar-ho en alguns dels racons de la casa pairal. La sang vessa i embruta, i ja sembla que mai es podrà fer res sense tacar-se. Vinyals escomet dalt de la taula de pintor fent cabrioles sobre la guerra defensant el seu antagònic muntatge El gegant del pi (en què es qüestiona si el seu avi va aprofitar-se de la feblesa dels republicans a la vila, en gaudir dels favors dels franquistes). Vinyals, ara, basteix un personatge que s'emociona, que pateix afectadament les privacions i les ferides. Potser hagués estat millor contenir-lo. Perquè, insistim, la força del document és el temps que va preferir callar, no pas la seva deplorable vivència (que ja s'ha narrat en múltiples muntatges sectors els bàndols i tons dramàtics; In memoriam, Diari d'una miliciana, Quanta quanta guerra, No em va fer Joan Brossa, El enterrador...
Per això, per sobre de la montanya russa interpretativa, captiva el silenci i el mirar, com perdut, del fill que encara avui es pregunta per què els pares no va voler-ho compartir, amb la família en íntimes sobretaules. Tenia massa dolor i frustració per reviure-ho però, alhora, es negava a esborrar la memòria.
La sort va fer que el nét Lluc Castells (també escenògraf) detectés l'embolcall quan van decidir tirar el mur del dormitori dels avis, ja traspassats, per poder ampliar el menjador i fer les trobades familiars més còmodes i agradables. Ara, 85 anys després d'acabada la Guerra Civil ha estat l'hora de desenganxar el precinte de pintor i rellegir la lletra de l'avi. Hi ha molt a desenterrar encara en aquest estat amb una transició del 78 que es deia modèlica i que s'ha descobert tramposa i injusta.
