David Selvas, que sempre enveja la intensitat dels concerts i els prova de traslladar a les seves posades en escena, dirigeix aquesta versió molt fresca i desenfadada d’El misantrop: té el ganxo del rock i l’espontaneïtat de dir barbaritats en una festa particular. Com a la desimbolta La importància de ser Frank (en què transformava el dietari de la protagonista en un cançoner) per fer accessible la guitarra. El misantrop de Molière es trasllada a una discogràfica. Les revelacions d’una sinceritat punxeguda porten l’empresa al límit. I l’amor dels dos protagonistes no sintonitza bé perquè l’un somia fugir de la ciutat (s'associaria amb les ombres de Sota terra) i recloure’s en una bombolla i l’altra no pot viure fora del brogit constant. En el fons, plantegen un impossible com el de Wohnwagen.
Pol López és Alceste, aquest divertit inadaptat (que admira les cançons d’Albert Pla a Supone Fonollosa) i que canta Perfect day, de Lou Reed, murri i cínic, en el moment més caòtic del conflicte. Mireia Aixalà (Célimène) és la gerent que prova de nedar i guardar la roba. I que, si la peripècia es fa gran, és capaç de dimitir per permetre que l’empresa no carregui amb les seves imprudències. Just al revés que l’Alceste de Molière. Són un amor antagònic de llibre, que aporta la cirereta al conflicte. L’artificiositat del vers li va bé, al principi, per dotar d’una capa més aquesta comèdia, més aviat, previsible. Les visions d’Alceste són tan contraposades amb tots els companys de l’estudi, també del seu amic i confessor Philinte (Norbert Martínez), que generen una sorpresa divertida al públic. L'audiència riu de les excentricitats del protagonista quan Alceste no pretén fer-se simpàtic, sinó ser coherent amb el que creu i defensa. Els personatges (sobretot els femenins) que són satèl·lits del seu comportament no tenen prou força per contrastar-lo, tot i el reforç en la ramatúrga contemporània.
Dins de l’estudi, proeses a la bateria trencant la cintura amb canvis de ritme i decibels de guitarra amb sintetitzador i veus empoderadores (Júlia Genís i Laia Alsina en la rematada final). La trama és prima i més que actuar-la simplement és dita (si més no, al Grec). Tot aboca, doncs, al pes de la paraula i, conseqüentment, a la cadència de la rima dels alexandrins. I això, que és una sortida enginyosa momentània, es converteix en una pedra al coll perquè acaba arrossegant el desenllaç a un ritme pesat. Pablo Macho Otero fa divertits viratges per treure versos de comicitat però pesen massa les conjugacions verbals (n’ha fet una demostració en l’A fuego, que s’ha vist a l’Off de La villarroel, fa uns dies). Tot i això, la peça encara rodaria si el vers es digués trencant la cadència.
Per acabar, hi ha una corda desafinada en la dramatúrgia. No es trenca mai el joc del personatge. Li aniria bé una autocaricatura. Situar l’obra en l’actualitat: descobrir com d’hipòcrita és el món de l’escena avui. Hi ha un moment en què sembla arribar la catarsi (trencant la quarta paret) amb un efecte espectacular, però és només un miratge. tot i això, la peça diverteix i connecta prou amb el públic (que ho farà més alLliure eliminant la distància i amb uns textos que, probablement, ressonaran amb una major intensitat que no pas a l'assaig general del Grec.
