La Perla 29 ha optat últimament per obrir-se a noves veus, un criteri encertat i imprescindible per garantir la continuïtat del projecte. La més recent és la proposta escènica de la directora originària de Manlleu, Martina Cabanas Collell, fundadora de la companyia ZERO10 i activa des de fa uns anys tant en dramatúrgia, com en escenografia i direcció, a més d'haver col·laborat durant deu anys amb la companyia Joglars i Albert Boadella.
La tria de l'obra considerada la primera i més representada del dramaturg Tennessee Williams (Columbus, Mississippí, EUA, 1911 - Nova York, EUA, 1983) ha fusionat el seu propi registre com a directora amb el registre de La Perla 29 en la línia d'un teatre intimista que aconsegueixi una consanguinitat entre els intèrprets i els espectadors.
I una de les obres que ho facilita és «El zoo de vidre», el títol escollit una vegada més per la traductora, la mateixa Martina Cabanas Collell, i també el títol més conegut a partir del cinema que recorda icones, després d'una primera versió del 1950, com les més recents de les actrius Katharine Hepburn i Joanne Woodward, en films del 1973 i el 1987 titulats originalment «The Glass Menagerie», que una de les primeres traduccions de l'obra en català, la de Bonaventura Vallespinosa (Vilafranca del Penedès, 1899 - Reus 1987), va optar per titular, en canvi, «Figuretes de vidre».
L'obra ha estat sovint representada en català. Entre les més recents, hi ha una versió a l'antiga Sala Muntaner, una altra en els inicis del Teatreneu, una altra al Teatre Goya o encara una altra al Teatre Akadèmia. Es podria dir que cada versió hi ha fet una mirada diferent, des de situar els personatges en un estadi encara benestant, malgrat la crisi que plana de fons, fins als que mostren més la decadència que la família Wingfield pateix.
La versió actual de Martina Cabanas Collell ha optat per aquesta última mirada. I, a més, per fer entrar els espectadors en el moll de l'os del teatre, a partir del que podria ser un últim assaig general de l'obra, quan encara falten alguns retocs d'il·luminació i de posició i de moviment fins que s'entra de ple en la representació. Però arribat aquest moment, els espectadors ja no es poden alliberar del paper que els ha atorgat l'actor-narrador i no poden deixar de sentir-se també part de l'arrodoniment del muntatge.
«El zoo de vidre», una obra estrenada el 1945, quan el ressò de la tragèdia de la Segona Guerra Mundial és en el punt més àlgid, se situa després del crac del 29, amb la Gran Depressió, al sud dels Estats Units, entrats, doncs, els anys trenta del segle XX, quan el nucli familiar i la tribu és encara una closca inexpugnable amb més aparença de cara enfora que no pas de benestar de cara endins.
El nucli familiar de la mare que ha hagut de fer grans dos fills després de la fugida del pare de casa —“amant de les distàncies llargues”, diu la matriarca, perquè es dedicava a la telefonia del moment— i el desig d'una millor situació per als fills és també la simbologia d'una societat que malda per sortir del forat en què l'ha deixat la caiguda econòmica del crac del 29, l'amenaça de la Segona Guerra Mundial que s'acosta després de la Guerra Civil Espanyola i la victòria feixista, que, per cert, Tennessee Williams esmenta precisament en un moment donat de l'obra, però que la versió actual —escurçada en el discurs d'alguna escena— ha deixat fora, crec que amb la intenció de portar la història més cap al costat anímic dels personatges, al marge de les circumstàncies externes.
El repartiment de cada versió és essencial a l'hora d'enfrontar-se a l'aparent senzillesa de l'estructura de l'obra. Fins al punt que el muntatge —dos actes que aquí s'han deixat en una sola peça d'una hora i tres quarts— alterna el protagonisme que en primer lloc té del tot la mare de família, Amanda Wingfield (interpretada per una magnífica Laura Conejero) amb el relleu més endavant del personatge de la seva filla, afectada per una lleu lesió de coixesa crònica d'infància, Laura Wingfield (interpretada també amb una sensibilitat i caracterització de moviment extraordinàries per l'actriu Clara Moraleda). Són elles dues la cara i la creu d'un passat que es volia esplendorós i d'un futur que s'entreveu incert.
Entremig, la simbologia de la fràgil col·lecció de figuretes de vidre de la filla —amb un minúscul unicorn que té moments de teatre d'objectes i d'una delicada il·luminació— que simbolitza també la fragilitat dels personatges de l'obra i, sobretot, la flaquesa de Laura —la filla a qui la mare diu de tant en tant “esguerradeta”— que quan, en la primera i única cita amb un amic del fill de la casa, es trenca la banya de l'unicorn, ella mateixa se n'alegra perquè, fent un paral·lelisme amb el seu desig, a partir d'aleshores, diu, serà un cavall normal com un altre.
L'obra no estaria completa sense els dos intèrprets masculins. D'una banda, el personatge del fill d'Amanda, Tom Wingfield (que interpreta Roger Torns), l'actor que ha fet abans de presentador-narrador, i de l'altra, el seu millor amic de la fàbrica de sabates, Jim O'Connor (interpretat per David Anguera), que en aquesta versió, fa també de pianista i té a càrrec seu una gairebé imperceptible banda sonora, amb alguns moments de música folk i arrelada a la terra.
El primer, Tom, el fill Wingfield —que és el que recorda també el passat de Tennessee Williams, de fet— és la cara oposada als desitjos de la mare i reforça la rebel·lió personal a causa de l'absència del pare. El segon, l'amic de feina de Tom, trenca el somni de la mare, Amanda, i enterra per sempre l'enamorament d'adolescència de la filla Laura, un enamorament secret —conservat anys sota el nom d'Heura— des de l'època de l'escola on Tom, Jim i Laura, els tres joves, havien coincidit.
Tant el cinema com algunes versions teatrals han fet sempre que Laura, la filla reclosa a casa, tancada en el seu defecte físic i angoixada per un complex de timidesa, fos una mica més oberta i no remarqués tant aquest tancament forçós, qui sap si per una falsa aparença de la realitat.
Aquí, l'encert de Martina Cabanas —que ja va utilitzar també Josep Maria Pou al Teatre Goya— és fer que Laura hi sigui, en principi, com si no hi fos, que els seus moviments remarquin, sense una falsa imatge, la seva coixesa, que la seva expressió sigui d'una timidesa i un to de veu que es fa creïble des del primer moment. I aquest és el mèrit de l'actriu Clara Moraleda que, com deia, agafa el relleu del protagonisme a la segona part de l'obra amb unes escenes de caire intimista —a la feble llum de les espelmes enceses de debò— quan té la seva única trobada amb qui havia de ser el primer pretendent forçat per la mare. En la foscor de l'apagada elèctrica del segon acte, Clara Moraleda brilla amb una Laura que surt de la penombra i s'alça fins a la lluminositat del desig, un desig, però, que només serà un llampec fugaç.
Com deia, el primer acte és d'Amanda Wingfield (Laura Conejero) i és així com la veterana i reconeguda actriu va perfilant el caràcter opressiu de la mare que s'ha vist obligada a exercir de tutora del destí dels seus dos fills en solitari, forçant Tom a trobar una feina com cal i perquè no perdi el cap en les sortides de nit fins a la matinada i projectant en Laura la seva pròpia frustració de dona abandonada pel pare dels seus dos fills.
Per la seva banda, Roger Torns (el fill Tom i narrador) té la missió important de replicar en els diàlegs irats amb Amanda, la seva mare, però té també el repte de no baixar de nivell en els breus minimonòlegs que Tennessee Williams li reserva i que defensa amb claredat, amb un registre de jove que aspira a fugir on sigui —“Me'n vaig al cine!”, diu cada vegada— per aconseguir el seu somni i deixar d'escriure poemes d'amagat al lavabo de la fàbrica o en una de les capses de sabates.
L'actor i músic David Anguera (l'amic Jim O'Connor) té la responsabilitat de fer pujar de to la importància del segon acte i de posar la pista de sortida a Laura quan, en un tu a tu amb ella, passa del registre del presumpte pretendent de la noia al jove que confessa que no és lliure, diu ell mateix, perquè al cap d'uns dies té compromès el casament amb la seva xicota.
Se li pot retreure a Tennessee Williams —a vuitanta anys vista de l'estrena de «The Glass Menagerie»— una certa ingenuïtat, vist avui, en el perfil del personatge de Jim O'Connor, una ingenuïtat, però, que té moltes cares i que es renova amb el temps, quan els matrimonis concertats no s'han eradicat encara de segons quines cultures i quan els portals digitals de contactes i relacions personals són més vius que mai i fan, en certa manera, el paper que la mare Amanda Wingfield vol fer amb la seva filla Laura. La societat de tots els temps no deixa mai de trepitjar una vegada i una altra sobre una fràgil trencadissa de figuretes de vidre. (...)
