Aquests dies es passeja per Barcelona l’ombra de Scarlett O’Hara , l’ inoblidable protagonista d’ “Allò que el vent s’endugué” . I això passa per culpa d’un memorable capítol de la novel·la “El dia del watusi” en el qual els carrers de Poble-sec i de mitja ciutat s’omplen de noies vestides com la Scarlett que somien convertir-se en la successora de la insubstituïble Vivien Leigh: si heu vist el magnífic espectacle que Iván Morales ha creat a partir de la novel·la de Casavella, ja sabeu de què parlo. El cas és que la Scarlett és sense cap mena de dubte la més cèlebre representant d’allò que als Estats Units d’Amèrica és conegut com una “Southern belle”, des de molt abans que l’esclat de la guerra de Secessió evidenciés que aquells estats, no estaven pas tan units. Una noia digna de ser qualificada com “una bellesa del Sud” era una noia maca, coqueta com la que més, acostumada a estar sempre envoltada d’admiradors i de tenir llista d’espera al seu carnet de ball (espero que les joves lectores d’aquesta crítica no surtin mai de festa sense aquesta mena de carnet) ,filla de bona família , i sovint resident a una gran mansió amb l’entrada plena de columnes al l’estil de Tara, situada al centre d’una plantació plena de camps de cotó ; uns camps cultivats - fins perdre la guerra- per alegres esclaus, ben satisfets d’estar al servei de senyoretes potser capritxoses però tan benèvoles i adorables com la seva corresponent Southern Belle.
Però no us penseu pas que la guerra va capgirar del tot aquella idealitzada postal: el derrotat Sud va continuar mantenint tant com li va ser possible la seva romàntica imatge, i les Belles del Sud van seguir proliferant. I aquí tenim com a exemple dos dels més extraordinaris personatges que ens ha legat el teatre nord-americà del segle xx, tots dos sorgits de la ploma ( o més aviat, de la màquina d’escriure) del magistral Tennessee Williams. Tots dos (tot i que un més que l’altre) ,plens de reminiscències autobiogràfiques. I tots dos, demostratius de la destrossa emocional que pot suposar haver-se criat com una Bella del Sud, i descobrir després que quan les velles mansions i els vells somnis i els vells carnets de ball queden hipotecats sense possibilitats de rescat, no resta de tu altra cosa que una imatge trencada ,tan fràgil com una figureta de vidre: la majoria de Belleses del Sud, no posseïen aquella capacitat de reinventar-se (no les havien educat per fer-ho) des del desastre i la fallida de la qual dona bones mostres la Scarlett. Dotze anys després d’haver interpretat al cinema la senyoreta O’Hara , Vivien Leigh es ficava sota la pell d’aquella altra Blanche Dubois a la qual no li resta altra remei que agafar “Un tramvia anomenat desig” i buscar aixopluc a l’humil casa de la germana Stella i del seu sensual marit Stanley , quan la vella mansió s’ha esfumat definitivament en mans dels bancs .
Però abans de donar-li forma a aquella mena de derrotada cara B de la Scarlett que és la Blanche, Williams ja havia creat l’Amanda Wingfiel de “The Glass Menagerie”( l’extraordinària obra mestra que, el 1944, va suposar el seu primer gran èxit escènic) tot prenent com a model la seva pròpia mare. I tot fent del fill de ficció de l’Amanda, en Tom Wingfiel, un alter ego d’ell mateix, mentre la dissortada germana de Williams, la Rose – que l’any anterior a l’estrena de “The Glass Menagerie”, havia estat ja sotmesa a una lobotomia com a conseqüència dels seus problemes mentals – es reencarnava en Laura Wingfield. I cal afegir que Williams sempre es va sentir culpable per haver deixat la germana en mans de la mare quan va veure clar que només fugint de la llar familiar podia intentar salvar-se ell mateix. I sempre, fins la seva pròpia mort i més enllà d’ella (el seu testament en dona testimoni) va seguir tenint cura d’aquesta germana que el va sobreviure, condemnada a passar la seva existència ens institucions psiquiàtriques. Potser en alguna d’elles , fins i tot la Rose real es va arribar a trobar amb la fictícia Blanche, i es van reconèixer l’una a l’altra com a membres de la mateixa família creativa.
Quan ara fa més o menys una dècada Josep Maria Pou va dirigir al Goya el seu muntatge d’aquesta sensacional obra, assenyalava la poca presència que havia tingut fins llavors a la nostra cartellera, malgrat la seva extraordinària rellevància. Doncs bé: deu anys després, cal relativitzar aquella realitat. El certs és que, des que el 1994 Mario Gas va estrenar en castellà el seu “El zoo de cristal” dos anys més tard que Víctor L. Oller presentés al Teatreneu un muntatge en català de l’obra, hem tingut la possibilitat de tornar a entrar al colpidor zoològic de Williams guiats tant per la mà de Pou, però també de Boris Rotenstein, que la va dirigir dos anys més tard (2016) a l’Akadèmia . I el fet que ara s’hagi fet un lloc a la teatral Biblioteca de Catalunya de La Perla 29, em sembla una immillorable noticia: aquesta mena de clàssics que cada cop que et retrobes amb ells t’acaben provocant si estan ben dirigits i ben interpretats una renovada sensació emocional , no poden ni deuen restar massa temps lluny de nosaltres. Amb això, passa com amb la llengua : quant dones el salt que es salta una generació, corres el seriós perill d’estar condemnant- la a la seva desaparició i/o oblit.
Per sort, doncs, ara el sacsejador grup familiar que Williams va construir tot posant un mirall davant la seva pròpia família, i que abans de fer-se teatre ja havia donat origen al breu relat “Portrrait of a Girl in Glass” , torna a ser entre nosaltres, observat aquest cop per la mirada de Martina Cabanas Collell. Una mirada que, animada per la proposta que li va fer el mateix Oriol Broggi, ha volgut convertir la seva versió de l’obra de Williams en un assaig general obert a aquell públic que, als assajos generals, acostuma a estar format per persones vinculades amb l’equip responsable del muntatge i/o d’altres convidats relacionats amb la mateixa professió. Així doncs, tot just els intèrprets deixin “d’escalfar-se “ i exercitar-se un cop ja som asseguts a les grades de la Biblioteca , l’actor Roger Torns s’encarregarà de recordar-nos que som a un assaig , i dels ets i uts que això implica. I evidentment, ell és el més indicat per fer-ho, perquè a ell li toca interpretar al Tom, el fill de l’Amanda que, des del primer moment ,es situa a l’obra de Williams com aquell narrador que fent ús del flashback inevitablement deformat al qual li donem el nom de memòria, ens situarà al bell mig dels records opressius i alhora commovedors que segueixen i el seguiran acompanyant i perseguint per sempre més.
Tot i que les parets gòtiques de la Biblioteca puguin crear certa distància, ben aviat ens oblidem d’elles . I ens trobem ficats en aquesta llar dels Wingfield, la tirant a miserable realitat de la qual es veu esmorteïda per la torrencial tendència de la mare Amanda a amagar la sordidesa darrera un encobridor miratge fantasiós. I la molt ben ajustada híper interpretació d’una estupenda Laura Conejero, lliurada a l’excés que el seu personatge imposa, materialitza en tot moment la fràgil consistència d’aquest miratge . Al seu costat, tant l’excel·lent Laura de Clara Moraleda , com el no menys trencadís Jim de David Anguera (en d’altres temps ,el noi més popular de l’institut; en aquests temps, un bon representant de la fallida del Somni Americà convertit en acomodat fracàs quotidià) ,com el mateix Tom de Torns transformat en narrador que vol fugir de la seva narració, aconsegueixen amb uns quants petits textos i frugals imatges projectades ,i unes quantes interpretacions pianístiques (bàsicament defensades a les tecles per en Jim), transmetre’ns la tensa i intensa atmosfera del magnífic text de l’autor de “La gata damunt la teulada de zinc”. I per cert, parlant de la Laura: de la mateixa manera que la Blanche del tramvia ens assegura que “sempre ha depès de l’amabilitat dels altres”, ella ens demostra fins a quin punt aquesta amabilitat convertida en miratge i petó fugaç, pot esdevenir alhora el revelador cop de puny que ve a evidenciar el carrer sense sortida en el quals ens trobem. És cert que , una vegada formulada la proposta de l’assaig general, la directora no acaba de trobar la forma d’acabar el seu espectacle seguint el fil de l’idea inicial. I que potser la seva direcció hauria d’afinar un xic més ,a l’hora d’evitar que alguns dels sobreactuats miratges de l’Amanda, puguin provocar algun somriure fora d’hora del públic. Però la seva forma d’apropar-se al descomunal text de Williams , en va plena de força emocional i acurades idees de direcció. I amb això en hi ha ben bé prou per seguir confiant en aquesta mirada. I per tenir una nova oportunitat de reconèixer la grandesa colpidora que ens segueix oferint el teatre d’un autor que, des de la seva pròpia realitat, va saber com sacsejar els artificis de segons quin teatre realista, per arribar a tocar el moll de l’os de les Souther Belle, i de tots nosaltres.
