Els dies mentits

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Lara Salvador
Ajudantia de direcció:
Muguet Franc
Escenografia:
Elisenda Pérez
Il·luminació:
Xavi Gardés
So:
Xavi Gardés
Vídeo:
Alejo Levis
Sinopsi:

Una dona que ha viscut amb la seva mentida durant 15 anys. Una dona que ha intentat ordenar-la, meticulosament dia rere dia, en un calendari. Una dona que ha intentat que aquesta mentida mai surti al seu món real. Una dona que no té orgasmes. Una dona alliberada que sap ben poc de la seva sexualitat i del seu plaer, però que mostra a la societat, tot el contrari. Una dona, que se sincerarà per primera vegada davant de tothom. 

Els dies mentits és un calendari de totes aquelles mentides que hi ha dins del món del sexe, les que ens diem a nosaltres mateixos, les que ens diuen els altres i les que acabem dient per sentir-nos integrats dins d'una societat sexualitzada. Unes mentides que fan la nostra vida més bonica i plaent però que, alhora, poden ser còmiques, absurdes i esquinçadores. 

A partir de dones reals i anònimes i la seva experiència, s'ha escrit "Els dies mentits", un monòleg on es parlarà de l'anorgàsmia i el tabú que suposa dins d'una societat on tothom ha de tenir una sexualitat plena per sentir-se integrat. Un text, escrit des de les mentides que ens diem i ens diuen. 


Crítica: Els dies mentits

06/03/2019

A la troballa del tema, li falta un lloc des d'on visualitzar-ho

per Jordi Bordes

L'actriu Marta Aran reincideix com a dramaturga i directora. Després d'una prou celebrada La noia de la làmpada. És bo no acontentar-se amb un debut i provar un segon títol. A Els dies mentits, insisteix en l'òptica generacional, tot i que aborda un tema que podria interessar a moltes altres edats adultes. La sexualitat i l'engany, passa de ser un tema còmic, d'excessos, a un aspecte desesperat. I això, pot coincidir amb molts espectadors, cosa que li exigiria una major maduresa en el tractament.

Té molt de mèrit assumir tota l'explicació a través d'una interpretació molt extrovertida de Lara Salvador. I és enginyosa amb el minimalisme escènic. Potser la peça hauria d'anar tombant cap a la foscor que trasllada la protagonista. En realitat, admetre l'engany és el principi d'una nova vida. Quan es reconeix una dificultat, s'aprèn a afrontar-la amb major maduresa. És molt arriscat, i pot ser molt compromès, adreçar-se al públic, com a antics amants. Fins i tot, com a membres d'una generació (àvia/mare/filla). I més violent pot ser en un espai íntim (i d'aforament reduïdíssim) com és la Flyhard. Respecte a La noia de la làmpada, aflora el problema íntim, més que no pas un conflicte amb els altres. I si això és bo perquè no sentencia com a actituds correctes i incorrectes, té la dificultat de mantenir una narració sense donar avisos de quina és la lluita interna d'aquest personatge que descobreix l'amor, quasi com un exercici a realitzar, per imposició social. I aixó que hauria de ser un punt de felicitat es converteix en una obligació estúpida, potser el primer embrió d'aquesta mentida que ella mateix s'autoimposa.