Els dies mentits

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Lara Salvador
Ajudantia de direcció:
Muguet Franc
Escenografia:
Elisenda Pérez
Il·luminació:
Xavi Gardés
So:
Xavi Gardés
Vídeo:
Alejo Levis
Sinopsi:

Una dona que ha viscut amb la seva mentida durant 15 anys. Una dona que ha intentat ordenar-la, meticulosament dia rere dia, en un calendari. Una dona que ha intentat que aquesta mentida mai surti al seu món real. Una dona que no té orgasmes. Una dona alliberada que sap ben poc de la seva sexualitat i del seu plaer, però que mostra a la societat, tot el contrari. Una dona, que se sincerarà per primera vegada davant de tothom. 

Els dies mentits és un calendari de totes aquelles mentides que hi ha dins del món del sexe, les que ens diem a nosaltres mateixos, les que ens diuen els altres i les que acabem dient per sentir-nos integrats dins d'una societat sexualitzada. Unes mentides que fan la nostra vida més bonica i plaent però que, alhora, poden ser còmiques, absurdes i esquinçadores. 

A partir de dones reals i anònimes i la seva experiència, s'ha escrit "Els dies mentits", un monòleg on es parlarà de l'anorgàsmia i el tabú que suposa dins d'una societat on tothom ha de tenir una sexualitat plena per sentir-se integrat. Un text, escrit des de les mentides que ens diem i ens diuen. 


Crítica: Els dies mentits

03/04/2019

Ara que no ens escolta ningú: tu com ho portes, això de l'orgasme?

per Ramon Oliver

Crear complicitats que no resultin invasives és sens dubte una bona forma de començar un espectacle. Especialment, quan aquest espectacle parla d’un tema del quan se’n parla massa poc, perquè s’aixequen al seu voltant murs de silenci, de vergonya oculta, de mentides encobridores. Així ho ha entès Marta Aran, a l’hora d’abordar de forma distesa un tema tan susceptible de despertar tensions internes mai externalitzades com ara el de l’anorgàsmia femenina. Sense oblidar-se tampoc del tot - encara que sigui tangencialment i encara que la manca d’orgasme en el cos de la dona sigui l’eix central del monòleg- de l’encara més silenciada i encara més susceptible d’originar vergonyes i mentides anorgàsmia masculina, que també hi apareix a l’escenari com a estrella convidada: algun dia, algú altre li haurà de dedicar també un espectacle.

Però tornem al que dèiem: Aran, després d’acumular moltíssima informació ben documentada sobre el tema – una informació sustentada en un grapat d’entrevistes i estadístiques -opta per no aclaparar l’espectador/a a cop de dades, i buscar la seva complicitat, amb la complicitat d’una actriu excel·lent que controla tota l’estona el repte còmplice; quelcom que passa  tant quan el text l’ajuda, com quan es queda un xic massa curt, o bé opta per derivar amb simpatia però també amb cert excés de superficialitat cap a terrenys secundaris. Per sort, allà es troba en tot moment Lara Salvador, posant-li humor i proximitat al drama íntim , i buscant entre el públic les Barbies de la infància que han realitzat també la seva bona aportació a l’hora de definir rols de gènere i suggerir de forma més o menys subliminal – amb , i de vegades sense l’ajut de Ken- el panorama perfecte de la felicitat sexual. Aran té l’encert de presentar-nos com a protagonista del seu text una dona que no viu la manca d’orgasme com a conseqüència dels excessos de repressió, i d’apuntar així cap a una altra mena de pressió aclaparadora: la que sent qui ha pres lliurament la decisió sobre quan tocava lliurar-se d’una vegada de la virginitat i ha viscut sempre d’acord amb la mateixa llibertat sense rebre condemnacions i culpabilitats per cap banda. Però que alhora, acaba sentint-se culpable davant d’ella mateixa; davant la seva impossibilitat de gaudir d’allò del que teòricament ha de gaudir sense cap mena de tabú o discurs religiós o familiar de per mig.  Aquest, és un dels encert de la proposta. I no acabar d’anar més lluny del que podria, encotillat probablement una mica massa per aquest to lleuger que tant hàbil resulta a l’hora de connectar amb el públic, la seva més evident limitació.