Crear complicitats
que no resultin invasives és sens dubte una bona forma de començar un
espectacle. Especialment, quan aquest espectacle parla d’un tema del quan se’n
parla massa poc, perquè s’aixequen al seu voltant murs de silenci, de vergonya
oculta, de mentides encobridores. Així ho ha entès Marta Aran, a l’hora
d’abordar de forma distesa un tema tan susceptible de despertar tensions
internes mai externalitzades com ara el de l’anorgàsmia femenina. Sense
oblidar-se tampoc del tot - encara que sigui tangencialment i encara que la
manca d’orgasme en el cos de la dona sigui l’eix central del monòleg- de
l’encara més silenciada i encara més susceptible d’originar vergonyes i
mentides anorgàsmia masculina, que també hi apareix a l’escenari com a estrella
convidada: algun dia, algú altre li haurà de dedicar també un espectacle.
Però tornem al
que dèiem: Aran, després d’acumular moltíssima informació ben documentada sobre
el tema – una informació sustentada en un grapat d’entrevistes i estadístiques
-opta per no aclaparar l’espectador/a a cop de dades, i buscar la seva
complicitat, amb la complicitat d’una actriu excel·lent que controla tota
l’estona el repte còmplice; quelcom que passa tant quan el text l’ajuda, com quan es queda
un xic massa curt, o bé opta per derivar amb simpatia però també amb cert excés
de superficialitat cap a terrenys secundaris. Per sort, allà es troba en tot
moment Lara Salvador, posant-li humor i proximitat al drama íntim , i buscant
entre el públic les Barbies de la infància que han realitzat també la seva bona
aportació a l’hora de definir rols de gènere i suggerir de forma més o menys
subliminal – amb , i de vegades sense l’ajut de Ken- el panorama perfecte de la
felicitat sexual. Aran té l’encert de presentar-nos com a protagonista del seu
text una dona que no viu la manca d’orgasme com a conseqüència dels excessos de
repressió, i d’apuntar així cap a una altra mena de pressió aclaparadora: la
que sent qui ha pres lliurament la decisió sobre quan tocava lliurar-se d’una
vegada de la virginitat i ha viscut sempre d’acord amb la mateixa llibertat
sense rebre condemnacions i culpabilitats per cap banda. Però que alhora, acaba
sentint-se culpable davant d’ella mateixa; davant la seva impossibilitat de
gaudir d’allò del que teòricament ha de gaudir sense cap mena de tabú o discurs
religiós o familiar de per mig. Aquest,
és un dels encert de la proposta. I no acabar d’anar més lluny del que podria,
encotillat probablement una mica massa per aquest to lleuger que tant hàbil
resulta a l’hora de connectar amb el públic, la seva més evident limitació.
