Fins al 26 d'abril es pot veure al Teatre Poliorama la libèrrima reescriptura que la companyia La Calòrica va fer d'Els ocells, la comèdia d'Aristòfanes. Recupero aquí la crítica que vaig escriure per a Núvol l'any 2019.
La Calòrica, fundada l'any 2010 per un grup de professionals molt joves amb la voluntat de fer un teatre ambiciós i compromès, s'ha anat reinventant a cada nou espectacle. Mai no repeteixen fórmules, sinó que busquen un llenguatge específic per a cada proposta, i el seu darrer espectacle, Els ocells, sorgit d'un procés col·lectiu d’allò més experimental i estrenat al Festival Temporada Alta 2018, revela o confirma un instint teatral pràcticament infal·lible. En aquest cas, la companyia no va partir d'uns pressupòsits estètics ben definits, sinó que els codis es van anar perfilant al llarg del procés d'assajos, i per això el resultat és quelcom molt genuí, heterodox i imprevisible.
Els ocells s'inspira lliurement en la comèdia homònima que el comediògraf grec Aristòfanes va presentar l’any 414 aC a les Grans Dionísies. Si l’original ens presentava dos atenesos benestants, Pisteter i Evèlpides, que fugien de la polis democràtica —dels seus judicis, plets i coercions— i aconseguien convèncer els ocells de crear una nova civilització, la reescriptura contemporània de la Calòrica, que capitanegen Joan Yago —a la dramatúrgia— i Israel Solà —a la direcció—, busca posar al descobert, tot ridiculitzant-los, els mecanismes i les trampes del populisme neoliberal, que instrumentalitza els problemes del poble i el discurs de l’esquerra per afavorir els seus propis interessos. Els noms grecs dels protagonistes es mantenen, i també el seu origen atenès, però, si en la comèdia clàssica els protagonistes eren dos homes, aquí es tracta d’una parella heterosexual que busca enriquir-se sense esforç i grimpar fins allà on pugui —i no es pot pujar més amunt dels núvols—. Li han disparat un tret a la Democràcia i es presenten, no sense cinisme, com a exiliats polítics. El fet que iniciïn una conversa amb un puput ens situa en les contrades del mite i la faula, en els dominis de la fantasia i la llibertat creativa més desfermades. La comèdia, que se sosté sobre l'absurd d'aquesta premissa inicial, té com a punt de mira els plançons neoliberals sense ideologia que només miren pel seu propi benefici, però també la manera acrítica com la societat ha anat rebent aquest discurs i interioritzant-ne les consignes.
En el clàssic grec, Pisteter —persuasiu des del seu nom mateix— resulta un clar exponent de la mentalitat imperialista que tant odiava Aristòfanes; en la versió de la Calòrica, és un jove empresari, addicte al pòquer en línia, cocaïnòman i campió de debat universitari. Com que les seves agressives pràctiques empresarials el van dur a la ruïna, ara busca una ciutat on es premiï l'audàcia i la intrepidesa. Un flamenc molt sociable i amb esperit d'artista cabareter li suggerirà un seguit de paradisos fiscals, oasis de pau per a empresaris fugitius i mancats d'escrúpols. Però Pisteter canvia d'estratègia i comença a albirar la possibilitat de colonitzar la volta del cel i donar-los una ciutat als ocells.
Un dels moments culminants de l'espectacle és, sens dubte, l'assemblea de les aus. La invocació als ocells, que en la comèdia d’Aristòfanes era un prodigi de lirisme i musicalitat —la crida del rossinyol i la rèplica alada del cor d'ocells—, esdevé aquí un feliç, hilarant seguit de piulades, sons gallinacis, gralls, cucleigs i esgarips. En off se senten ales que baten i veus que semblen sorgir de la platea, constituïda en assemblea. En el seu parlament, Pisteter fa honor al seu nom i es revela com un orador ben convincent; per aconseguir els seus objectius se serveix d'una manipulació demagògica bastida sobre un càlcul subtil, mots dolços però profitosos i una adulació interessada del seu auditori d'ocells, als quals exhorta a recuperar la dignitat perduda. I, gairebé com a contrapunt d’aquesta escena, cal destacar també el quadre costumista de la família de coloms proletaris, les “rates del cel” que, entre propaganda i informacions radiades com en temps de la dictadura, escenifiquen un conflicte generacional a partir dels seus problemes de subsistència a la ciutat dels núvols. Gairebé fan pena quan parlen de les portes… del cel.
L'escenografia d'Albert Pascual —que també signa l’insòlit, espaterrant vestuari i l’efectista il·luminació— està conformada per uns panells de color verd i textura de bosc que ens transporten a la faula; d’altra banda, la passarel·la central i quatre llums verticals ens situen en l’àmbit del cabaret i el xou estripat. Les perruques vistoses i llampants estan en sintonia amb l’esclat de colors de la comèdia aristofànica; els enfarfecs de roba afavoreixen igualment l’analogia. Quatre actors magnífics interpreten prop d’una quinzena de personatges, tots ells amb una plasmació escènica admirable. Potser un major esbart d'ocells, que conformessin un cor acolorit i dissonant, i un moviment més esbojarrat i passat de voltes —més animal i ornitològic—, haurien contribuït a una recepció més compacta. Són divertidíssims els moments en què els coloms mengen picotejant directament del plat, sense usar les extremitats. Una hilarant —i truncada— arrencada d'aleteig marca una direcció que podria haver-se explotat encara més. Un altre dels cims de l'espectacle és la coreografia espasmòdica del flamenc, el puput i la gavina al so de Flying Free —punxa el DJ Pisteter—.
Marc Rius encapçala el repartiment, amb el rol fix de Pisteter, un demagog en tota regla que, sortit de la pitjor escola política del món —pitjor encara que l’escola sofística que regentava Sòcrates a Els Núvols d’Aristòfanes (423 aC)—, no es cansa d'afirmar que el seu sistema, bastit sobre el creixement exponencial i perpetu, és l'únic possible. Esther López encarna, de primer, Evèlpides i, després, una gavina exuberant i una colometa activista que parla com Ada Colau. Per la seva banda, Aitor Galisteo-Rocher es posa en la pell —en el plomatge— d'un flamenc amanerat i incisiu; també interpreta un gall insidiós i combatiu que es fa sentir des de la seva tribuna, i una entranyable mare coratge, coloma de parlar andalús; a l'últim, serà l'encarnació d'una decrèpita Democràcia que s'ha fet retocs estètics —cal fingir que el sistema és obert, transparent i paritari— i que serà es casarà in articulo mortis amb Pisteter. Xavi Francés passa del posat pusil·lànime del puput, que funciona al principi com una mena de “Prologus” —ens situa en una religió, l'antiga, marcada pels auspicis, i afirma, molt enginyosament, que la coronació de Ròmul fou el primer viatge al reialme de la postveritat—, al desvergonyiment lasciu d'un capellà que persegueix aneguets i colomins; assumeix, també, la hilarant al·legoria d'un capitalisme amb aparença de raper plorós i victimista que s'espolsa responsabilitats, parla d'actius i beneficis com si expliqués una paràbola bíblica, i canta —amb un desafinament d'antologia— Perdóname de Camilo Sesto.
Als de La Calòrica els ha sortit una comèdia més política que la d’Aristòfanes, és a dir, menys lírica, evasiva i utòpica. Tot i això, els personatges no es corresponen de manera concreta ni unívoca amb figures públiques: no hi ha una relació directa entre personatges i partits polítics. Pisteter presenta trets que poden fer pensar en Donald Trump o Emmanuel Macron, entre d’altres, i deixa anar una consigna —“Jo només veig ocells”— que parafraseja una cèlebre frase d’Albert Rivera. El líder populista arriba a l'extrem d'enarborar un relat del món que falseja la genealogia hesiòdica —el noble llinatge dels ocells hauria nascut de Gea i estaria cridat a recuperar els seus antics privilegis— per fer-los creure en el seu destí gloriós; així, instant-los a conquerir un lloc privilegiat en la història —“ha arribat el temps dels ocells”—, els sumeix en un estat molt pitjor. I si a l'obra original venien a pertorbar l'ordre de la nova ciutat un seguit de personatges odiosos —un inspector, un venedor de decrets, un delator, un poeta tronat, un endeví aprofitat i un parricida—, al cel de La Calòrica irrompen un tècnic de planificació urbanística —que exigeix un estudi geotèrmic… del cel!—, un jutge amb la fatxa de Hitler i un agent policial. Queda clar, doncs, que la separació de poders no és efectiva tampoc al reialme de les aus. Fins i tot l'Església hi apareix representada, a través de la figura gens edificant d'un capellà que al·ludeix, sense cap mena de vergonya però sí amb grans circumloquis —“maledicció de Canaan”, “ball de sotanes”—, al gust per la pederàstia d'alguns membres de l'estament eclesiàstic.
Aquestes criatures alades i celestials però ben grotesques, enfonsades al fang de la política, esdevenen una metàfora del gregarisme molt més enlairada i fulgurant que la del ramat de xais. Precisament perquè “la democràcia és com una salsitxa” —“a tothom li agrada, però ningú no vol saber de què està feta”—, la comèdia política, cabaretera i gamberra de La Calòrica busca desmuntar els discursos seductors dels populismes més recents i desemmascarar les seves intencions ocultes. El seu pamflet abraça un munt de qüestions de rabiosa i dolorosa actualitat, com la precarietat laboral, la corrupció de la justícia, la creixent censura o la banalització de la paraula “terrorisme”. El món que parodien amb humor però sense pietat és el nostre. En aquest sentit, resulta d'allò més revelador que soni l'himne europeu mentre el guru capitalista enfonsa el cap sota les faldilles d'una Democràcia gairebé momificada i que tothom donava per morta.
