Els ocells

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Joan Yago
Intèrprets:
Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius
Escenografia:
Albert Pascual
Vestuari:
Albert Pascual
Producció:
Júlia Truyol, La Calòrica
Sinopsi:

Després d’haver qüestionat amb una comèdia de gran èxit el capitalisme (Fairfly, programada també en aquesta edició del Temporada Alta), La Calòrica es proposa repetir aquella mateixa operació amb un altre gran mite: la democràcia. Humor negre per a una obra amb una oberta voluntat política per la qual desfilen temes com ara la corrupció, la traïció als ideals i els mecanismes que fa servir el poder per assimilar qualsevol intent de canvi o revolució social al més pur estil lampedusià. Desconstrucció de la democràcia inspirada en Els ocells d’Aristòfanes, la primera comèdia que atacava de cara les imperfeccions de la nounada democràcia.

Premi en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2019

Premi en la categoria de vestuari. Premis de la Crítica 2019

Finalista dramatúrgia/ adaptació. Premis de la Crítica 2019

Finalista amb Feísima enfermedad. Novaveu. Premis de la Crítica 2019

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Els ocells

26/10/2020

Cabaret polític d'altíssim nivell

per Josep Maria Viaplana


Impactant, descreguda, però sobretot, intel·ligentment crítica amb la situació actual de les democràcies europees (i la nostra en particular), aquesta ventada en forma d'espectacle ens corpren, entre d'altres coses, per la magnífica interpretació dels tres actors i l'actriu, i pel ritme endimoniat que la direcció imprimeix. I les manetes dels tècnics de llums i so tampoc es queden enrere. Ja té gràcia que entre un públic on hi ha clarament persones conservadores, es doni la catarsi final d'aplaudir fins a esgotar-se, i encara aixecar-se a donar una ovació final a uns intèrprets que s'hi deixen la pell. Qui sap si, segurament, per dir obvietats que tots veiem i la majoria accepten com a 'de tota la vida'.

"Els ocells", al menys el fil argumental principal, es basa en una comèdia Aristophanes, el gran autor de comèdies de la Grècia clàssica, i beu de les fonts del cabaret per a imprimir un desvergonyit relat, de vegades surrealista i clarament esperpèntic, i d'altres, dolorosament real, on tria un estil hiperrealista, del qual no puc deixar de destacar, la meravellosa (per honesta amb totes les posicions) escena d'una família obrera, que contraposa la seva esclavitud a la llibertat de què gaudien abans, i el difícil equilibri que condueix a que no hi hagi un clar guanyador. Hiperrealista, perquè tots coneixem gent que és exactament com cadascun dels quatre personatges, i els entenem i empatitzem amb ells, especialment amb el matrimoni, al qual els actors imprimeixen tota la humanitat possible. 

No falten cançons, i algun actor que sembla demanar disculpes per no estar en el millor dels seus dies (o potser Déu no l'ha cridat per aquest camí), algunes escenes rabiosament sonores que es diuen amb micròfons. Tot i això, mai no es troben a faltar en la funció, degut a la perfecta dicció i projecció de tots els actors.

Entre algunes altres pernes, la d'un personatge principal, el gran manipulador, sortit d'ESADE i campió de debat universitari (oi que us sona?), amb rabiosos principis liberals (autodenominats). I, feblesa meva, el discurs del senyor 'capitalisme', que talla la realitat amb la finura d'un bisturí tot proclamant que ell 'no va dir mai que féssiu això!'. 

En fi, molt i molt recomanable si no us ha d'agafar un cobriment per la irreverència, els desvergonyiment i la mordaç crítica de l'status quo i, de pas, de la passivitat dels 'ocells' a qui entabanen.