Els ocells

informació obra



Dramatúrgia:
Joan Yago
Intèrprets:
Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius
Escenografia:
Albert Pascual
Vestuari:
Albert Pascual
Producció:
Júlia Truyol, La Calòrica
Autor:
Lautaro Perotti
Direcció:
Lautaro Perotti
Sinopsi:

Després d’haver qüestionat amb una comèdia de gran èxit el capitalisme (Fairfly, programada també en aquesta edició del Temporada Alta), La Calòrica es proposa repetir aquella mateixa operació amb un altre gran mite: la democràcia. Humor negre per a una obra amb una oberta voluntat política per la qual desfilen temes com ara la corrupció, la traïció als ideals i els mecanismes que fa servir el poder per assimilar qualsevol intent de canvi o revolució social al més pur estil lampedusià. Desconstrucció de la democràcia inspirada en Els ocells d’Aristòfanes, la primera comèdia que atacava de cara les imperfeccions de la nounada democràcia.

Crítica: Els ocells

03/06/2019

Plomar la democràcia a base de populisme

per Teresa Ferré

Després de la crítica demolidora a l’emprenedoria amb el celebrat Fairfly (2017), la companyia La Calòrica s’inspira en el clàssic d’Aristòfanes Les aus (414 a. C.) com a punt de partida a Els ocells, un muntatge que sens dubte és un dels èxits d’aquesta temporada. Si el grec retratava els vicis de la democràcia, aquell sistema polític que ja es mostrava fràgil fa segles, els calòrics fan una sàtira política del sistema actual plagat de populisme neoliberal que recorre Europa. 

I això és precisament Els ocells, un espectacle populista que es permet a estones el traç gruixut i el llenguatge planer per fer reflexionar sobre la irrupció d’un líder redemptor que vol crear un món nou a base de promeses col·lectives que acabaran reduïdes a individu, propietat i competència,  mostrar sense embuts la incidència de l’estament judicial dinamitant la separació de poders o denunciar els abusos sexuals de l’església. Però no només es tracta de disparar contra els altres, sinó de posar un mirall davant l’espectador perquè reconegui fins a quin punt contribueix al deteriorament de la democràcia, per activa o per passiva.

La clau de l’espectacle és que convenç tant al públic habitual de teatre com aquell espectador eventual, sobretot si és jove. D’escenografia simple però efectista, la posada en escena brilla en la caracterització de personatges gràcies al vestuari i l’atrezzo d’Albert Pascual, a la inclusió de la platea trencant la quarta paret i a l’elecció de temes musicals tan dispars com Flying free de Pont Aeri o Perdóname de Camilo Sesto, elements que reforcen l’humor i estèticament contribueixen a l’aire cabaretesc. L’encertat embolcall, però, no seria res sense la dramatúrgia de Joan Iago i la direcció ferma d’Israel Solà perquè aconsegueix un estol ben compactat en les interpretacions de Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Ester López i Marc Rius, que es desdoblen amb naturalitat descarada en tot de personatges diferents.

La Calòrica es referma com a companyia sòlida amb camí per recórrer, no només de gira arreu del nostre país ja que aquest Els ocells faria bé de mirar al nord per emprendre el vol rumb a Europa sense complexes.