Aquests de La Calòrica són un pàjarus ben estrambòtics: joves com són, els dona per anar a buscar
textos antics i polsegosos per parlar de les coses que els fan ballar el cap.
Ja ho van fer amb La Nau dels bojos, l’obra
satírica de Sebastian Brant que va servir d’inspiració a El Bosco pel seu famós
oli (1504). No sé si la companyia coneixia aleshores el cartell de propaganda
antifeixista Los Nacionales, de la Guerra Civil, amb el mateix tema. Aquella
societat embarcada en un vaixell a la deriva torna a l’escenari, i les
caricatures del cartell són encara més clares: Exèrcit, oligarquia financera,
Església... Ara pren la forma de l’al·legoria política que Aristòfanes va donar
al seu text Les aus (414 a.C.). D’entrada, el títol ja és per ell mateix una
ironia. En lloc d’usar el genèric comú de la taxonomia “aus”, fan servir el
popular “ocells” que aplicat a les gallines -per baix- o als voltors i àguiles
-per dalt- ja és, si més no, xocant. Aristòfanes retratava, a finals del segle
V a.C., els “vicis” d’aquella forma política nascuda a Atenes que anomenem
democràcia -un naixement i evolució, per cert, estretament lligat a la del seu
teatre. Els de La Calòrica es replantegen el tema al segle XXI, després
d’haver-nos fet riure (molt) i pensar (també) amb els seus anteriors muntatges
sobre el món laboral (Sobre el fenomen de les feines de merda, 2015) i
l’empreneduria -doble barbarisme que ens han col·lat fins als programes
escolars- (Fairfly, 2017).
Pisthetaerus, un jove emprenedor, i la seva parella Evèlpides,
una pseudoaristòcrata del club del rifle, es refugien al bosc. Allí entren en
contacte amb els ocells que viuen en la seva immutable Arcàdia al marge de les
coses dels humans. Pisthetaerus, amb retòrica de gran demagog, els convenç de
construir una ciutat als núvols, on viuran, per sobre dels humans, una mena
d’utopia propera a l’orweliana Animal Farm (1945). Una nova societat
fonamentada en els principis bàsics de l’Individu, la Propietat i la
Competència. Si Orwell carregava dur contra el règim soviètic de Stalin, aquí
tampoc el neo-liberalisme democràtic queda gens ben parat. L’humor àcid i
càustic dels de La Calòrica apunta a tort i a dret contra la feblesa
democràtica del Règim del 78 amb paròdies de personatges prou coneguts.
L’espectacle, d’escenografia molt senzilla, aposta per un vestuari i una
caracterització força estrafolaris però molt ben trobats, obra d’Albert Pascual.
Això produeix, no obstant, una mena de distançament que costa de lligar amb les
escenes de tall més costumista com la de l’àpat familiar. És en aquestes
escenes on la dramatúrgia de Joan Yago obté els efectes més brillants. Sota la
precisa batuta d’Israel Solà, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Ester López
i Marc Rius es desdoblen en una multitud de personatges de plomatges molt
diferents per servir-nos una comèdia que es mou entre l’absurd més surrealista
i la sàtira política d’actualitat. Els de La Calòrica han convertit l’obra
d’Aristòfanes en una divertida faula contemporània que ens adverteix sobre els
mecanismes emocionals que posa en marxa el populisme neo-liberal.
