Encara hi ha algú al bosc

informació obra



Dramatúrgia:
Anna Maria Ricart
Direcció:
Joan Arqué
Sinopsi:

Encara hi ha algú al bosc és només una part d’un gran projecte (obra de teatre, documental i instal·lació fotogràfica) de l’equip de Cultura i Conflicte. Un minuciós treball de recerca i de creació escènica a partir de diversos viatges a Bòsnia i Hercegovina per donar veu a les dones víctimes d’aquest conflicte, i als fills i filles nascuts de les violacions que van patir. Una obra de teatre que també parla de la doble realitat del 1992: mentre l’horror ocorria a la mateixa Europa, Barcelona celebrava els Jocs Olímpics.

Crítica: Encara hi ha algú al bosc

21/02/2021

Veus silenciades que cal escoltar

per Dani Chicano

Una llàgrima li corre galta avall a una jove d’uns 15 anys, absolutament corpresa. “Això, a mi, no m’ho havia explicat mai ningú”, diu entristida. Acaba d’assistir a l’estrena de la peça teatral Encara hi ha algú al bosc. Està commoguda i les preguntes se li apilonen. Ho anirà paint. Quan arribi a casa farà les consultes pertinents a internet sobre la guerra de Bòsnia. No és necessària cap mostra més per saber que aquesta peça, bastida al marge dels temps convencionals i de les lògiques de la producció teatral pel col.lectiu Cultura i Conflicte –el projecte va començar la singladura el 2018-, es tracta de teatre necessari i imprescindible.

Les llàgrimes i l’angoixa de la jove les han provocat assistir a la denúncia de la utilització organitzada, generalitzada i sistemàtica de la violència contra les dones com a arma de guerra i de neteja ètnica, en aquest cas a la guerra de Bòsnia. Però compte, perquè aquesta és una constant en un gran nombre de conflictes, armats o no, arreu del planeta, fins i tot en contextos de pau, que ha estat sistemàticament invisibilitzada i ignorada al llarg de la història. Només cal escoltar el que narren les dones immigrants que travessen el Mediterrani en pasteres, que el veritable infern no és el mar, sinó el camí previ, en el transcurs del qual són violades o objecte de tràfic; la violència sobre les dones rohingya de Birmània o les yazidites del Kurdistan. A Bòsnia es calcula que entre 25.000 i 50.000 dones i nenes van ser violades i que tot formava part d’un pla traçat escrupolosament, malgrat que aquesta flagrant violació dels drets humans mai va ser sobre la taula de negociacions amb d’altres aspectes sobre els quals sí debatien les nacions implicades en la recerca d’una solució al conflicte.

L’objectiu últim d’aquest excel.lent muntatge és fer la denúncia i involucrar l’espectador en el tema interpel.lant-lo directament. Encara hi ha algú al bosc és una peça propera al gènere verbatim -teatre documental- dirigida per Joan Arqué, amb dramatúrgia d’Anna Maria Ricart i construïda sobre els resultats d’una tasca d’investigació periodística primotera de Teresa Turiera-Puigbó.

La manera de fer la denúncia, no gens fàcil pel que el tema té de complex, delicat i potencialment morbós, és encertada i efectiva: donar veu a qui no la té, a les dones violades, que expliquen com van viure l’episodi més traumatitzant de la seva vida i com encara, per elles, la guerra no s’ha acabat, perquè encara hi ha algú al bosc tal i com diu al final de l’obra la Nevenka, una d’aquestes dones, amb un riure extemporani i nerviós. Perquè no s’ha fet justícia, perquè algunes encara han de veure com els seus violadors, que eren i són veïns seus, es passegen impunement pel poble. Perquè les administracions que el 1995 van donar per finalitzat el conflicte amb els anomenats Acords de Dayton, les ignoren, la justícia del seu país també i és com si no existissin.

També es dona veu als fills i filles de les dones violades, que van ser obligades a tenir les criatures i que posteriorment van ser estigmatitzades, igual que ells. Algunes dones els van donar en adopció, d’altres els van criar amagant-los la realitat fins que ja no els va ser possible. L’equip de Cultura i Conflicte aconsegueixen donar-les-hi veu sense haver de recrear escenes de violència explícita, només deixant parlar les dones i els seus fills, creant un espai sonor suggerent que afavoreix les intencions de la peça –obra de Pep Pascual i Judit Farrés- i esquitxant aquesta d’unes dosis d’humor negre ideals per denunciar la hipocresia i el cinisme dels cascos blaus de l’ONU, en primer lloc, però també de tota mena d’activistes i ONG, etc, vinculats a l’aparició de xarxes de tràfic de dones i nens. La ironia, el sarcasme i la subtilitat, evitant recrear-se explícitament en l’horror de les situacions que es narren, eviten un col.lapse emocional que seria contraproduent.

El recurs dramatúrgic més destacable, que funciona per eliminar automàticament la distància que hi podria haver entre la platea i el que es representa a l’escenari, és el d’interpel.lar directament el públic i fer que es pregunti què estava fent l’estiu del 1992, amb la Barcelona olímpica esclatant de joia mentre al cor d’Europa, a dues hores escasses d’avió, es desenvolupava una guerra extremament cruenta. Aquest paral.lelisme, present en tot el muntatge de manera intermitent a través de vídeos o fent que els intèrprets expliquin les seves pròpies experiències, obliga el públic, ni que sigui de manera involuntària, a empatitzar amb aquelles dones i aquells fills i el seu patiment.

La interpretació és d’alta volada. Les actrius imiten subtilment alguna de les característiques físiques o maneres d’expressar-se de les dones a les quals encarnen i que el respectable que s’ha pres la molèstia de fer el visionat del documental homònim –una de les tres potes del projecte juntament amb una exposició fotogràfica d’Oriol Casanovas- detectarà a l’instant. Montse Esteve construeix una Milica d’un coratge infinit; Magda Puig és la impulsiva Lejla, jove filla adoptiva d’una parella de periodistes britànics i filla biològica d’una dona violada que la va refusar nounada; Ariadna Gil li sap trobar el moll de l’os a la Nevenka i Judith Farrés clava la impenetrable Meliha i també fa episòdicament d’Ajna, filla d’una dona abusada i impulsora d’una associació que dona suport a fills i filles de dones violades. Milika, Nevenka i Meliha pertanyen a credos diferents, una mesura intel.ligent per evitar maniqueismes. Òscar Muñoz té un dels papers desagraïts, el del criminal de guerra serbobosni Dusko Tadic, condemnat a 20 anys de presó pel Tribunal de la Haia.

La dramatúrgia presenta però un element estrany i es desvia de la tesi del discurs que presenta la violència sexual com a arma de guerra, quan es narra la història del fotoperiodista Jordi Pujol Puente, que va ser assassinat quan estava cobrint el conflicte. És comprensible l’afany per incloure el fet en l’obra, perquè es ret d’alguna manera homenatge a Pujol i es tracta d’una narració que podria ser objecte fins i tot d’una altra peça teatral, però a més d’allargar-la innecessàriament, erosiona la feina que s’ha fet amb anterioritat pel que suposa de desviament de l’objectiu declarat inicialment. Significativament, la història de Jordi Pujol no s’esmenta per a res, ni en el documental ni en l’exposició fotogràfica que formen part d’aquest projecte.

Existeix també una certa irregularitat en l’apartat interpretatiu amb les aparicions del realitzador audiovisual Erol Ileri, que no és actor. De les seves intervencions n’hi ha dues d’un intens dramatisme que requereixen un alt nivell d’organicitat, del que no disposa Ileri, per tal de fer-les versemblants. La intensitat i el ritme de la peça se’n senten. Ileri d’altra banda és un realitzador audiovisual de primera, codirector del documental amb Teresa Turiera-Puigbó, i en aquesta obra introdueix alguns recursos videogràfics que ajuden a explicar les diferents històries i a ressaltar-ne el dramatisme.

Res d’això, però, resta mèrits a un espectacle que va en la línia de l’avantguarda europea, del teatre verbatim que es fa a Regne Unit, però també del teatre de denúncia que fan grans creadors europeus, amb algun punt de contacte amb el suís Milo Rau (“No es tracta de retratar el món sinó de canviar-lo”). El visionat del documental no és imprescindible, però sí recomanable, abans o després d’assistir a la funció d’Encara hi ha algú al bosc, així com la visita a l’exposició fotogràfica d’Oriol Casanovas, que es centra sobretot en les dones i els fills i filles protagonistes de l’obra. Està de gira per tot el país i el col·lectiu disposa també d’una proposta per instituts que paga la pena.