L'equip de Cultura i Conflicte va entrevistar i filmar diverses víctimes de violacions durant la guerra de Bòsnia i Hercegovina, i va recollir igualment els testimonis d'alguns fills nascuts d'aquell horror. Encara hi ha algú al bosc és un projecte multidisciplinari integrat per la instal·lació fotogràfica d'Oriol Casanovas, que es pot visitar fins a finals de mes a La Model, el documental televisiu dirigit per Teresa Turiera-Puigbò i Erol Ileri ⸺disponible al servei de TV3 a la carta⸺ i, en l'àmbit que ens ocupa, l'espectacle dirigit per Joan Arqué a partir de la dramatúrgia d'Anna M. Ricart.
La literatura recent segueix fent-se ressò de la guerra de Bòsnia i Hercegovina. És el cas de Goran Vojnović (Yugoslavia, mi tierra, Libros del Asteroide, 2017), que era un nen quan va esclatar la guerra ⸺la descriu com un malson a la manera dels sevdah, una orgia sagnant basada en l'explotació emocional del dolor⸺, i de Velibor Čolić, un bosnià de la generació anterior que té editades a Periférica Los bosnios (2013), un conjunt d'esbossos sobre la mort i l'horror a partir de notes preses a les trinxeres, i Manual de exilio (2017). A molts d'aquests relats les dones són les grans oblidades, si bé algunes novetats de 2020 com Atrapa la llebre de Lana Bastašić (Edicions del Periscopi) i Orígens de Saša Stanišić (Angle Editorial) estan contribuint significativament a una major visibilització de les vivències i les seqüeles de les dones arran del conflicte.
Tal com diu Simona Škrabec al pròleg de l'obra teatral ⸺publicada per Arola Editors⸺, les testimonis d'Encara hi ha algú al bosc trenquen els tabús per explicar en primera persona els seus traumes; renunciant a la ficció que opera com una màscara i procura l'anonimat en novel·les com la cèlebre Como si yo no estuviera, de la croata Slavenka Drakulić (Anagrama, 2001), aquestes dones decideixen mostrar-se a cara descoberta per lluitar contra l'estigma. A la cartellera teatral barcelonina aquest espectacle ha coincidit uns dies amb la peça documental Contado por ellas, a la Sala Fènix, bastida a partir dels testimonis de dones que van viure la Guerra Civil espanyola, i amb La guerra no té rostre de dona, al Teatre Biblioteca de Catalunya, que es basa en textos de la Nobel Svetlana Aleksiévitx i deixa ben clar que som presoners de les representacions masculines de la guerra.
El projecte multidisciplinari Encara hi ha algú al bosc fusiona periodisme i teatre. El material documental recollit i enregistrat per l'equip de Cultura i Conflicte, amb la periodista i investigadora Teresa Turiera-Puigbò al capdavant, serveix de base per a un espectacle que combina el testimoniatge a través de la tècnica verbatim amb el relat vivencial sobre el terreny per part de diferents integrants de l'equip de rodatge, i també amb algunes referències o pinzellades autobiogràfiques a càrrec dels intèrprets.
La veu d'Ariadna Gil, que assumeix el testimoni de Nevenka ⸺“He de mirar a la càmera? [...] Em voleu gravar donant menjar a les gallines?”⸺ obre l'espectacle, que clourà la filmació del referent real, una bosniana d'origen croat, en el moment de pronunciar la frase que dona nom al projecte. La figura de l'actriu retallada sobre el decorat produeix una potent emoció estètica, a la qual contribueixen de manera decisiva els efectes de llum a càrrec de Sylvia Kuchinow i les projeccions d'Erol Ileri i Tyler Franta.
Montse Esteve assumeix, amb tota la seva veritat i saviesa escènica, el testimoni de Milica, bosniana d'origen serbi que explica com els veïns amb qui abans celebrava dates assenyalades es van vestir d'un dia per l'altre amb l'uniforme de l'agressor, i ens brinda, també, un dels moments més feridors del muntatge, quan pronuncia els noms i cognoms dels sis violadors que va poder reconèixer. Enèrgica i eficaç, Judith Farrés executa diversos rols: d'una banda, aporta la música i el cant en directe ⸺juntament amb el saxofonista i clarinetista Pep (Pepino) Pascual i, en algun moment puntual, també amb la resta d'intèrprets⸺; i, de l'altra, ofereix el testimoni de dues dones: Meliha, una musulmana de la qual van abusar quan tenia dotze anys i que ara lluita per treure a llum la veritat des de l'Associació Dones Víctimes de la Guerra a Sarajevo, i Ajna Jusić, filla d'una dona violada i presidenta de l'Associació Nens Oblidats de la Guerra.
Magda Puig interpreta Lejla Damon, una jove nascuda de l'abús i de la violència que va créixer amb la consciència del rebuig ⸺televisat i tot⸺ que la seva mare biològica havia experimentat en tenir-la. Òscar Muñoz apareix primer en el rol del criminal de guerra Duško Tadić i assumeix després el punyent testimoni d'Eric Hauck, reporter de guerra que va sortir de Sarajevo sense escorta i en la terrible situació d'haver de tramitar la repatriació del cadàver del jove fotògraf Jordi Pujol Puente. Erol Ileri interpreta Alen, fill d'una dona violada, i també un jove serbi que declara haver estat mobilitzat a la força pel grup paramilitar Àguiles Blanques.
L'espai escènic dissenyat per Xesca Salvà compta amb dos mòduls inclinats amb gespa i arbres artificials ⸺translació escenogràfica del bosc i les muntanyes⸺, incorpora projeccions i conté la producció de l'espai sonor en directe. Es fa un ús molt ben dosificat de les filmacions a temps real que alternen diferents escales ⸺des d'un primeríssim primer pla de Montse Esteve fins a la microescala dels arbres en miniatura que, filmats en primer terme, s'amplifiquen i superposen als de les rampes herbades⸺, i no s'abusa tampoc dels recursos documentals ni de la cruesa dels relats, oportunament contrastats amb peces musicals i escenes corals que, a banda de procurar una fugaç evasió del dolor per la via festiva, permeten plasmar escènicament fins a quin punt s'ha banalitzat o, directament, omès el dolor de les víctimes.
Resulta d'allò més eficaç i significatiu, a més d'evocador per a bona part del públic, el contrast entre el patiment d'allà i l'eufòria olímpica ⸺i barcística⸺ d'aquí. Cadascun dels intèrprets ens regala flaixos biogràfics del seu 1992: uns, els més joves, es retrotrauen a una època de formació; els altres rememoren moments clau de la seva trajectòria professional, com la participació en una Medea a les ordres de Núria Espert ⸺en el cas de Montse Esteve⸺ o el rodatge de la mítica pel·lícula Belle Époque ⸺en el cas d'Ariadna Gil⸺. Al mateix temps que es projecten les fotos de Jordi Pujol Puente, l'elenc toca la música amb què La Vella Dixieland, una de les formacions de Pascual, esperava l'arribada de la torxa olímpica. Igualment productiu resulta el contrast entre la relació dels crims i la desmemòria implícita en la postal turística a què sembla haver quedat reduït el territori bosnià; per tal de posar en relleu aquesta dolorosa i paradoxal realitat, es confronta l'anunci d'un luxós balneari de Bòsnia i Hercegovina amb el passat de l'edifici com a escenari de violacions i assassinats.
“Arribeu aquí i ens porteu cafè i sucre [...] i, a canvi, voleu la nostra història”. Les testimonis acompleixen el deure de la memòria ⸺que, parafrasejant Montserrat Roig, és també un acte d'amor⸺ i ens donen a conèixer les seves pors i seqüeles; les mutacions en termes de paisatge, demografia i salut. Per a aquestes dones i els seus fills la guerra no s'ha acabat ni s'acabarà mai. La seva quotidianitat està esberlada per un dolor soterrat que perdura; l'espant, incomunicable, les tenalla encara. Però cal remarcar també l'afany de justícia de totes elles, la determinació de treure a la llum la veritat que mostra Meliha, l'admiració d’Ajna per la seva mare o la voluntat de Lejla d'acabar amb la vergonya i l'estigma dels qui van néixer de la violència programàtica ⸺es van cometre entre 25.000 i 50.000 violacions⸺ contra el cos de les dones com a botí de guerra.
Honest i autoconscient, aixecat contra la impunitat i el silenci, l'espectacle posa en primer terme la necessitat de donar veu a les víctimes de les violacions i també als seus fills, en un bell, amè i colpidor joc escènic en què totes les interpretacions assoleixen una gran intensitat. L'hàbil i reeixit procediment d'incloure’ns en el retrat com una societat absorta en l'autocomplaença ⸺i com a part d'una Europa que va girar l'esquena al conflicte⸺ busca no tant culpabilitzar-nos com activar significativament els mecanismes de l'empatia.
Article publicat a Núvol el 21 de gener de 2021
