Encara hi ha algú al bosc

informació obra



Dramatúrgia:
Anna Maria Ricart
Direcció:
Joan Arqué
Sinopsi:

Encara hi ha algú al bosc és només una part d’un gran projecte (obra de teatre, documental i instal·lació fotogràfica) de l’equip de Cultura i Conflicte. Un minuciós treball de recerca i de creació escènica a partir de diversos viatges a Bòsnia i Hercegovina per donar veu a les dones víctimes d’aquest conflicte, i als fills i filles nascuts de les violacions que van patir. Una obra de teatre que també parla de la doble realitat del 1992: mentre l’horror ocorria a la mateixa Europa, Barcelona celebrava els Jocs Olímpics.

Crítica: Encara hi ha algú al bosc

24/01/2021

Quanta, quanta... però quanta guerra!

per Andreu Sotorra

¿Ha hagut d'arribar una pandèmia global perquè les sensibilitats artístiques hagin girat la mirada cap a una altra pandèmia: la de la guerra? Els successius confinaments arran del coronavirus, el treball a casa, la incertesa sobre si un espectacle es podria no es podria estrenar, la precarietat que la crisi ha deixat en el sector teatral... Tot plegat ha propiciat la programació d'espectacles gairebé en solitari per facilitar el procés d'assaig lluny del treball col·lectiu, fins a trobar-se a l'escenari amb un, dos o mitja dotzena més d'intèrprets i conjuntar el resultat de cadascun d'ells.

Tres d'aquests espectacles que s'han estrenat recentment aquesta temporada parlen de la guerra. De la que hi va haver. De la que hi ha. De la que hi haurà. I ve a la memòria aquella expressió en clau de plany que va deixar l'escriptora Mercè Rodoreda en una de les seves últimes novel·les, però ara ampliada i augmentada: «Quanta, quanta... però quanta guerra!»

És així. Escoltant els testimonis d'Svetlana Aleksiévitx, o els de la corresponsal de guerra Marie Colvin, o la del fotoperiodista sud-àfrica Kevin Carter o els testimonis més anònims de les dones violades i oblidades de la guerra de Bòsnia, que sembla com si aquells altres testimonis sovint vistos a través de la ficció basada en el genocidi nazi hagin quedat ja allunyats de la memòria més pròxima perquè la bielorussa Svetlana Aleksiévitx, la Premi Nobel de Literatura del 2015, parla gairebé d'avui mateix quan dóna veu a les dones que han lluitat de sempre a la guerra i que havien quedat ofegades per l'heroisme aplicat habitualment als guerrers. La periodista nord-americana Marie Colvin ho fa de les vivències infernals que havia viscut en diferents confrontacions bèl·liques o de l'encara vigent genocidi sirià on ella mateixa, a la ciutat d'Homs, el 2012, va perdre la vida (l'actriu Rosamund Pike la va interpretar a la pel·lícula «La corresponsal»). El fotoperiodista sud-africà Kevin Carter reviu els escenaris que havia imprès amb la càmera penjada al coll i de com trepitjava la feble maroma entre el neguit o deure professional de captar la imatge —la polèmica foto de la nena sudanesa i el voltor que la vetlla li va donar el premi Pulitzer— i el neguit o deure moral de salvar la víctima.

Aquests tres espectacles tenen un tret comú. S'acosten a la realitat de la guerra impregnats de la influència mediàtica dels últims temps. Periodisme, documental, denúncia. Des de la invasió del Golf retransmesa en directe o des de l'atemptat de les Torres Bessones de Nova York vist també en directe, les catàstrofes, les guerres, els atacs terroristes formen part de la realitat quotidiana des de la petita pantalla a l'hora del plat a taula. Aquests tres espectacles trenquen la rutina i s'endinsen en més enllà de la imatge per aprofundir en la reflexió.

És per això que en el muntatge d'Oriol Broggi i Clara Segura a la Biblioteca de Catalunya, «La guerra no té rostre de dona», la protagonista s'explica a un periodista (Guillem Balart). A «Testimoni de guerra», del Teatre Nacional de Catalunya, són els mateixos protagonistes, interpretats per Laura Aubert i Pol López, els que parlen des de la mirada del periodista que ha viscut l'infern a primera línia, en una recreació que en fa Pau Carrió, que debuta en la dramatúrgia després de rebre el Premi Quim Masó. A «Encara hi ha algú al bosc», també al Teatre Nacional de Catalunya, les veus anònimes han estat recollides en clau de testimoni per Anna Maria Ricart i Teresa Turiera-Puigbó, fins al punt que el muntatge teatral, dirigit amb una impresindible delicadesa i una remarcable sensibilitat per Joan Arqué, s'ha ampliat amb un episodi documental televisiu homònim («Sense ficció», TV3).

Els tres espectacles han comptat amb una dramatúrgia que oscil·la entre la poètica i la tragèdia i s'han revestit especialment d'una il·luminació que centra el focus d'atenció en cadascun dels rostres expressius dels protagonistes, entre la calidesa i el to tenebrós, perquè darrere de cadascun de tots aquests testimonis hi ha també el fantasma de la mort. La música d'acompanyament i les projeccions han fet que els tres muntatges siguin inclassificables, singulars, excepcionals en moments excepcionals. Els tres defugen tant com poden, malgrat la base de la seva creació i posada en escena, l'estigma del “monòleg”. Els tres tenen el do de la fiblada en els espectadors. I els tres sembla que convidin a exclamar amb una certa impotència: «Quanta, quanta... però quanta guerra!». (...)