Vist el dissabte, 27 de novembre de 2021 al Teatre de Lloret de Mar.
No fa gaire ja vaig escriure, arrel de la crítica de 'Boira a les orelles' dels Pirates Teatre, algunes consideracions sobre el teatre 'documental', aquell que tracta de fets reals o històries verídiques de persones o col·lectius. En aquesta ocasió, sent útils com a preàmbul les mateixes paraules que en aquella ocasió, vull fer una consideració sobre
L'Horror de la realitat.
Al teatre no acostuma a funcionar massa -com sí que ho fan a la literatura, i especialment en el cinema o les ficcions televisives de tota mena- el gènere de l'horror. És difícil dur a l'espectador a la psicosi i les sensacions, si no és a través de la identificació dels protagonistes. En ocasions pot fins i tot semblar un 'quiero y no puedo', del qual potser tots n'hem estat testimonis.
Però quan l'horror és contar situacions reals, que han passat i ha marcat la vida de persones de veritat, i el preguntar-nos com és possible que allò hagi pogut passar a no més de 2-3 hores d'avió de la nostra pacífica Europa, els paladins dels drets humans, la cosa canvia. I això és el que retrata, i molt bé, ENCARA HI HA ALGÚ AL BOSC: l'horror de les persones (en aquest cas, les dones) que estaven absolutament exposades a que grups de soldats i paramilitars (i com en altres conflictes, qualsevol home sense escrúpols) assaltés la seva casa, les violés, tantes vegades com volgués, o encara pitjor, ho fessin un grup d'aquests, un darrere l'altre, sota la bogeria que qualsevol conflicte bèl·lic o situació extrema converteix les persones en animals depredadors. I la soledat, la de les dones que eren a casa mentre els seus marits, germans, pares i familiars no hi eren, perquè també estaven lluitant, se'ls havien endut qui sap on, o simplement els havien matat, agreujava el seu sentiment de desemparament. I amb l'afegit que, intencionadament, es buscava deixar embarassades aquelles dones d'una altra ètnia o nacionalitat, perquè tinguessin un 'fill de l'enemic', provocant uns terribles dilemes entre l'amor de mare i l'odi a l'enemic. Aquí, generacions dels nostres avis sabien molt bé l'agreujant que significa que qui fa això, fins a poc temps abans eren els teus veïns, o fins i tot amics. Una guerra civil te aquest plus d'horror.
I mentrestant, a Barcelona estàvem més pendents dels Jocs Olímpics que havien de projectar la nostra imatge de ciutat i de país al món... per fi! En realitat, la vida és així. En una ocasió, en un text de Miguel Casamayor, un personatge deia 'la sort dels uns, és la desgràcia dels altres'. Una veritat eterna vàlida en qualsevol moment de la història humana. I cadascú als seus afers... que arreglat jo, ja en hi ha un d'arreglat.
Moltes coses es podrien dir del fons de l'espectacle i de les sensacions que pot arribar a provocar en l'espectador: a tot l'explicat podrien afegir-se reflexions sobre com les societats de l'Est d'Europa, la revolució que va significar el socialisme -i precisament un de bastant prestigiat, com el de la Iugoslàvia de Tito- no va saber o no va poder modificar les profundes arrels del masclisme més despietat. O com les declaracions d'alguns dels responsables d'aquell horror, per un moment, durant el judici de la Cort Internacional, em remetia exactament a les mateixes sensacions que es tenen davant dels testimonis del Nuremberg. I què curiós que el 90%, com s'explica a l'obra, de les dones violades fossin musulmanes de Bòsnia. Dones, musulmanes i d'un país que es volia separar de Sèrbia: tots els números de la rifa. I una frase que a segons qui li pot sonar a paral·lelisme: 'Europa no ho permetrà!'. Però s'ha de ressaltar la gran quantitat d'arestes i facetes que aquest diamant dramatúrgic exposa, amb l'intent de no simplificar la realitat, sempre complexa.
En la part formal, un molt bon guió, que alterna situacions, propiciant una certa 'descompressió' quan estem recordant les festes olímpiques o el gol de Koeman, un treball esplèndid i molt sentit de les quatre actrius, especialment, que ens fan arribar el seu drama des del cor i des de les entranyes. També una immillorable direcció de Joan Arqué. Amb l'únic però de que alguns moments semblaven una mena de reiteració, i que donaven, cap al darrer terç de l'espectacle, la sensació que allò ja podia acabar, perquè ja gairebé tot s'havia dit. No tot, en ser impossible en poc més de una hora i mitja. Però en conjunt, una peça de rellotgeria que fa que la funció de consciència que sovint juga el teatre s'acomplís amb escreix.
Com algú deia en un poema que es va fer famós en la primera guerra de l'Irak, i que es repetia en les funcions teatrals arreu del país: 'Maleïdes siguin les guerres, i aquell que les va fer'.
