Fedra. Sergi Belbel

Teatre

informació obra


Direcció:
Sergi Belbel , Jordi Purtí
Companyia:
Cesc Gelabert
Coreografia:
Cesc Gelabert
Intèrprets:
Jordi Banacolocha, Queralt Casasayas, Gemma Martínez
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas (AAI)
So:
Jordi Bonet
Vestuari:
Mercè Paloma
Caracterització:
Toni Santos
Producció:
Teatre Romea
Autoria:
Jordi Purtí
Sinopsi:

Fedra, enamorada del seu fillastre Hipòlit i empesa per la seva confident, Enona, confessa la seva passió. Ferida pel rebuig d’Hipòlit, ella no pot amagar el seus sentiments davant del seu espòs i rei d’Atenes, Teseu.

Colpida per un profund sentiment de culpa, Fedra s’endinsa en un infern personal. La seva passió desbordant i irrefrenable la conduirà, a ella i a la resta de personatges, a un tràgic destí. 

Racine compon en aquesta tragèdia un retrat profund, apassionant  i colpidor del desig i de la sexualitat femenines. (Sergi Belbel)

Crítica: Fedra. Sergi Belbel

29/01/2015

Belbel, l’eclipsi

per Francesc Massip

“Tots jorns aprenc e desaprenc ensems” deia Jordi de Sant Jordi. Sembla que Belbel ha entrat en la fase del desaprendre. Com és possible que un director tan hàbil i eficaç, sovint brillant, hagi llençat el carro del seu bon fer pel pedregar amb la Fedra de Racine? Compta amb un repartiment de primeres espases i una escenografia imponent, i tanmateix enfonsa el clàssic francès en un bassal de formigó que enrigideix irremeiablement intèrprets i escenificació. Potser no està dotat per la tragèdia, una forma certament difícil en un context escènic massa propens a la comèdia i el melodrama. El cert és que la Fedra de Belbel queda atrapada en la gàbia de la fredor. La traducció no flueix, els versos grinyolen, amb alguna solució lèxica catanyol que fa enyorar, i molt, la magnífica i esponerosa versió de Modest Prats que es va veure al Grec de 2002. Els personatges no vibren, l’acció s’empantanega, perquè no s’han polsat les tecles del gènere tràgic, i tot juga a la contra. La imatge del poderós sol que presideix l’escenari i que experimenta al llarg de la funció un eclipsi total simbolitza l’operació escènica, que a més es ressent de la interpretació de la protagonista, Emma Vilarasau, cada vegada més lacrimògena, que sembla imitar l’Espert dels esgarips i les raneres. Un model que no li escau en absolut.


Trivial