Fedra. Sergi Belbel

informació obra



Direcció:
Sergi Belbel , Jordi Purtí
Companyia:
Cesc Gelabert
Coreografia:
Cesc Gelabert
Intèrprets:
Jordi Banacolocha, Queralt Casasayas, Gemma Martínez
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas (AAI)
So:
Jordi Bonet
Vestuari:
Mercè Paloma
Caracterització:
Toni Santos
Producció:
Teatre Romea
Autor:
Jordi Purtí
Sinopsi:

Fedra, enamorada del seu fillastre Hipòlit i empesa per la seva confident, Enona, confessa la seva passió. Ferida pel rebuig d’Hipòlit, ella no pot amagar el seus sentiments davant del seu espòs i rei d’Atenes, Teseu.

Colpida per un profund sentiment de culpa, Fedra s’endinsa en un infern personal. La seva passió desbordant i irrefrenable la conduirà, a ella i a la resta de personatges, a un tràgic destí. 

Racine compon en aquesta tragèdia un retrat profund, apassionant  i colpidor del desig i de la sexualitat femenines. (Sergi Belbel)

Crítica: Fedra. Sergi Belbel

10/02/2015

Un fresc impecable... però que no emociona

per Marc Sabater

El duet Sergi Belbel-Emma Vilarasau torna a fructiferar a Fedra, una producció ambiciosa tant pel títol com pel repartiment o el desplegament tècnic. El propi Belbel ha traduït aquest viatge als inferns que Jean Racine va escriure basant-se en la tragèdia grega homònima de Sèneca. Un descens al qual Fedra s'arrossega enamorada i refusada pel seu fillastre Hipòlit, una caiguda en la qual s'emportarà per endavant tant el propi Hipòlit com Enona, la seva confessora. Fedra és una obra polièdrica en el fons i abassegadora en la forma. Una reflexió sobre la feminitat, la virtut i l'incest escrita en vers alexandrí, cosa que li dona una volada extrema però que, en contrapartida, complica la vida als intèrprets i, com és el cas, allunya la trama --i, sobretot, l'emoció-- dels espectadors. 

La Fedra del Romea no passarà a la història ni cap dels seus intèrprets serà especialment recordat pel seu treball en aquesta producció. La memorabilitat l'atribueixen els espectadors en base a les emocions que els arriben des de l'escenari i aquesta Fedra és un espectacle digne, bo, ben interpretat i ben bastit però mancat del grau d'emoció que seria d'esperar. La grandiositat del text i la grandiloqüència del to taponen la via per la qual les paraules haurien d'arribar a la pell del públic, abocat a un gran muntatge que no flueix, no traspua i no traspassa a la platea.

En aquest fresc artísticament impecable però que no commou hi ha, amb tot, prou bones interpretacions. La millor és la de Mercè Sampietro. Aplomada, convincent i segura, s'imposa a la Fedra de Vilarasau, ben dibuixada, enèrgica i sòlida, però previsible. Xavier Ripoll es treu amb nota un Hipòlit més complex del que semblaria mentre que, entre els secundaris, brilla amb llum pròpia l'Arícia de Queralt Casasayas, l'única actriu que assumeix com qui no vol la cosa el vers alexandrí que, en la majoria d'altres casos, encotilla i fins i tot arriba a acaparar els intèrprets.

En justícia, cal dir que Belbel ha oblidat l'emoció però manté un dels seus trets característics com a director: l'excel·lència tècnica. Fedra sí que sobresurt en en aquest àmbit, amb un magnífic espai escènic de Max Glaenzel; un gran treball de vestuari de Mercè Paloma i, sobretot, una extraordinària il·luminació de Kiko Planas i un espai sonor (de Jordi Bonet) que encoixina el text perfectament. Si la intenció de Belbel era oferir un la peça de Racine en una vitrina magnífica, objectiu aconseguit. Però costa de creure que darrera de Fedra no pretengués, a més, emocionar. I aquí sí que s'ha quedat a mig camí. 

Trivial