Fedra. Sergi Belbel

informació obra



Direcció:
Sergi Belbel , Jordi Purtí
Companyia:
Cesc Gelabert
Coreografia:
Cesc Gelabert
Intèrprets:
Jordi Banacolocha, Queralt Casasayas, Gemma Martínez
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas (AAI)
So:
Jordi Bonet
Vestuari:
Mercè Paloma
Caracterització:
Toni Santos
Producció:
Teatre Romea
Autor:
Jordi Purtí
Sinopsi:

Fedra, enamorada del seu fillastre Hipòlit i empesa per la seva confident, Enona, confessa la seva passió. Ferida pel rebuig d’Hipòlit, ella no pot amagar el seus sentiments davant del seu espòs i rei d’Atenes, Teseu.

Colpida per un profund sentiment de culpa, Fedra s’endinsa en un infern personal. La seva passió desbordant i irrefrenable la conduirà, a ella i a la resta de personatges, a un tràgic destí. 

Racine compon en aquesta tragèdia un retrat profund, apassionant  i colpidor del desig i de la sexualitat femenines. (Sergi Belbel)

Crítica: Fedra. Sergi Belbel

01/02/2015

El pes del classicisme

per Iolanda G. Madariaga

Sergi Belbel ha pres el repte de posar en peu la Fedra de Racine (1677), mantenint el vers -bona traducció i adaptació del mateix Belbel- però modernitzant la seva posada en escena. Un esforç gegantí perquè despullar el teatre de Racine de les cotilles que el constrenyen per fer-lo sobri i equilibrat en la desmesura dels sentiments que tracta, és nadar a contracorrent. Apropar aquesta Fedra al gran públic d'avui mereix consideració i és cert que l'espectacle és clar, net i entenedor; obra de qui coneix bé l'ofici. Conservar el vers alexandrí, si bé contribueix a restar fidel a l'original, posa en perill la unitat de to en un elenc poc avesat a aquesta forma i sense massa referents en la pròpia tradició. La Fedra de Racine és un torrent de paraules que flueixen per la tortuosa llera de la moral: no tant per la relació incestuosa (entre Fedra i Hipòlit no hi han llaços de sang), si no per la diferència d'edat i la traïció a Teseu que suposa. Fedra és aquí presentada com una víctima de Venus (el referent de Racine és Sèneca abans que l'Hipòlit  d'Eurípides), Emma Vilarasau la fa digna i orgullosa com correspon a la seva estirp. Però qui sobresurt en aquest muntatge és l'Enona de Mercè Sampietro que construeix una "amiga-criada-confident" dotada d'una major profunditat que la resta de personatges, en la que el vers flueix de forma natural. Roman aquí de l'antiga tragèdia la unitat de temps i la d'espai, poèticament subratllades per una colossal "lluna/sol" mostrada en totes les seves fases en un espai de representació que depassa l'escenari (il·luminació de Kiko Planas i escenografia de Max Glaenzel). El vestuari de Mercè Paloma contribueix en molt a donar un toc més actual al muntatge que caldrà alleugerir dels crits i les estridències de la funció de l'estrena.


Trivial