Fedra. Sergi Belbel

informació obra



Direcció:
Sergi Belbel , Jordi Purtí
Companyia:
Cesc Gelabert
Coreografia:
Cesc Gelabert
Intèrprets:
Jordi Banacolocha, Queralt Casasayas, Gemma Martínez
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas (AAI)
So:
Jordi Bonet
Vestuari:
Mercè Paloma
Caracterització:
Toni Santos
Producció:
Teatre Romea
Autor:
Jordi Purtí
Sinopsi:

Fedra, enamorada del seu fillastre Hipòlit i empesa per la seva confident, Enona, confessa la seva passió. Ferida pel rebuig d’Hipòlit, ella no pot amagar el seus sentiments davant del seu espòs i rei d’Atenes, Teseu.

Colpida per un profund sentiment de culpa, Fedra s’endinsa en un infern personal. La seva passió desbordant i irrefrenable la conduirà, a ella i a la resta de personatges, a un tràgic destí. 

Racine compon en aquesta tragèdia un retrat profund, apassionant  i colpidor del desig i de la sexualitat femenines. (Sergi Belbel)

Crítica: Fedra. Sergi Belbel

28/01/2015

Un drama mític tan espectacular que és veritablement tràgic

per María José Ragué

La gran tragèdia de Fedra se centra especialment en el seu desig sexual, dirigit al fill del seu marit, Hipòlit, ja que el seu espòs, Teseu, l'ha deixada abandonada a palau per anar a la guerra. A partir d'aquí molts autors han escrit diferents versions del mite tràgic al llarg dels segles. La de Jean Racine, que és la que podem veure al Romea en traducció de Sergi Belbel, que conserva el vers alexandrí, no és de les més agraïdes ja que resulta difícil d'assimilar un llenguatge massa artificiós, de vers difícil i amb diàlegs que són paràgrafs llargs per contestar a paràgrafs llargs. Racine no és un autor massa fàcil i el seu vers pesa damunt del públic.

Com és sabut, Fedra és néta del sol, filla del rei Minos de Creta i de la seva esposa Pasifae, i a Creta hi ha el Minotaure que Teseu ha aconseguit matar ajudat per Ariadna, germana de Fedra. La tragèdia de Racine ens mostra la protagonista al palau de Teseu, acompanyada només per la seva serventa Enone. En el mateix palau hi viu també Hipòlit, fill de Teseu i una Amazona.

La passió irracional de Fedra per Hipòlit desencadena la tragèdia...i això seria tot de no ser perquè també hi ha la jove Arícia, enamorada d'Hipòlit, i també Enone està enamorada d'ell. De fet la tragèdia ens vol mostrar el desig incontrolat de les dones soles i abandonades. Es l'enfrontament de la guerra, Artemisa, la puresa, contra Venus, l'amor, el desig.... Eros i Tanatos....

Emma Vilarasau fa una interpretació brillantíssima però d'un estil interpretatiu que em sembla massa artificiós i cridaner. I el mateix −a excepció de  Mercè Sampietro− passa amb la resta de personatges. L'espai escènic construeix un bonic descampat de pedres que es perllonga cap al passadís central del teatre i que recorda el que el mateix trio d'actriu, escenògraf i director van utilitzar en l'espectacle “Els dies feliços” de Beckett al Lliure fa uns mesos. Tot és magnificent però tot és força difícil d'assimilar o de gaudir.

Trivial