Pot Samuel Beckett ser mainstream en una cartellera teatral? Probablement la resposta automàtica i tòpica a aquesta pregunta és ‘no’. Clàssic contemporani indubtable, adscrit al teatre de l’absurd, autor d’obres sense acció i amb personatges estrafets, estudiat i analitzat a tort i a dret, tant venerat com poc representat... Tot plegat massa valor afegit com perquè aquest dramaturg irlandès pugui deixar de ser carn de ‘culturetes’ i figurar al carnet de ball del públic ampli.
I, amb tot, al Romea, el Sergi Belbel acaba d’estrenar Final de partida, probablement l’obra més coneguda de Beckett després del celebèrrim Tot esperant Godot, en un muntatge que sembla voler abastar un target d’espectadors més ampli que els ‘iniciats’ habituals. I no només per l’espai on s’ha estrenat o pel repartiment —encapçalat per Jordi Bosch i Jordi Boixaderas— sinó també, i principalment, per l’enfoc planer, despreocupat i fins i tot lleuger que el director dóna al conjunt.
Beckett va estrenar Final de partida el 1957, just després de la desfeta de la Segona Guerra Mundial. Una desolació que presideix l’escena, habitada per Hamm, un invàlid cec, i Clov, el seu servent, un home coix i hiperactiu. No fan res. Només passen el temps i discuteixen, interromputs per moments per Nagg (Jordi Banacolocha) i Nell (Margarida Minguillon), vells progenitors de Hamm, que viuen dins de sengles cubells d’escombraries. No sabem exactament on són, ni que fan, ni per què hi són o si esperen alguna cosa.
La proposta de Belbel té l’encert, i la gràcia, de no excedir Beckett. No vol interpretar-lo ni projectar la peça més enllà del que ho va fer el propi autor. Beckett mateix deia que a Final de partida no calia buscar-li els tres peus al gat i reivindicava “l’extrema senzillesa de la situació i del tema” perquè, al capdavall, era només un joc sense enigmes ni coses serioses, per a les quals “ja hi ha les universitats, les esglésies i els cafès”.
I el respecte de Belbel per aquest “joc” i pel seu autor és el que converteix el Final de partida del Romea en una proposta d’ampli espectre —amb molts visos de comèdia, per cert— i amb capacitat per seduir tothom. Un plaer teatral que cal degustar sense apriorismes, sabent que no tot és plantejament-nus-desenllaç i, sobretot, sense escalfar-se el cap intentant entendre més del que el text projecta.
Si hi aneu amb aquest esperit, us trobareu un espectacle de gran teatre, molt ben dirigit i, sobretot, extraordinàriament interpretat per Bosch i Boixaderas. Els dos actors vallesans formen una parella actoralment complementària i d’un nivell estratosfèric. L’un fa brillar la feina de l’altre de forma que es fa difícil entendre el conjunt sense ells. Al seu costat, uns resolutius Banacolocha i Minguillon que treuen tot el rendiment possible dels seus rols, més anecdòtics.
Pot Samuel Beckett ser mainstream en una cartellera teatral? Probablement la resposta a aquesta pregunta, lluny d’automatismes i tòpics, i després de veure el Final de partida al Romea, sigui ‘sí’.
