La companyia dedica aquesta nova posada en escena de l'obra «Final de partida» de Samuel Beckett, amb traducció i direcció de Sergi Belbel, a la desapareguda actriu Rosa Novell. No és una dedicatòria en va perquè va ser ella qui el 2005 va dirigir també «Fi de partida» —l'obra es coneix amb els dos títols, «Fi...» i «Final...»— a l'escenari de l'Amfiteatre del Teatre Grec de Montjuïc precisament amb dos dels actors que ara es retroben, Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, juntament amb Pilar Rebollar i Xavier Capdet.
Jordi Boixaderas, de fet, el 2005, hi va ser per atzar perquè va haver de substituir, a les poques funcions del Grec, l'actor Fermí Fernández, de baixa per malaltia, que l'havia estrenada al Centre de les Arts Escèniques de Reus - Teatre Bartrina, abans de portar-la al Grec i, a la tardor següent, Fermí Fernández s'hi va reincorporar a l'avui clausurada Sala Muntaner.
Curiosament, la directora Rosa Novell, el 2005, va ser conscient del caràcter d'obra de cambra que té «Final de partida» i va situar els espectadors de Montjuïc fora de les grades de l'amfiteatre i sobre l'escenari natural del fossat del Grec. Una sàvia decisió perquè en un espai obert com el del Grec se li feia realment difícil crear l'atmosfera de tancament en la qual transcorre l'obra de Samuel Beckett.
No cal dir que en la posada en escena actual al Teatre Romea, aquest ambient reclòs queda molt ben definit per les dues minúscules finestres del mur de fons, així com per la devastació que s'insinua només d'entrada amb un teló mig recremat i amb grans estrips que presideix l'escenari, a més de les andròmines del magatzem on passa tot i, en comptes dels originals munts d'escombraries que preveia Beckett, un parell de contenidors amb rodes i tapadora —d'aquells que els locals comercials deixen al carrer— on vegeten el matrimoni "sense cames" —“¿com tenim els monyons?”, saluda en Clov—, que serveixen perquè en Nagg i Nell, els pares de Hamm, s'estiguin dins, mentre en Hamm es manté sempre en cadira de rodes, invàlid i cec, servit sisplau per força per Clov, aquest de coixera gairebé imperceptible però persistent.
Com que va ser el mateix Samuel Beckett qui es va negar a donar cap reinterpretació ni simbòlica ni metafòrica a una de les seves dues obres més valorades —l'altra és «Tot esperant Godot»— no caurem ara en la temptació d'esmenar la plana del mestre. Deixem-nos, doncs, de justificacions pseudointel·lectuals: «Final de partida» no és ni teatre de l'absurd, ni apocalíptica, ni simbòlica. Segons Beckett, només és un joc.
I, de fet, els quatre intèrprets de «Final de partida» entren en aquest joc amb la força del mestratge interpretatiu que arrosseguen. Malgrat que no es pot dir que hagin situat els espectadors en una sala de cambra —el Romea a la italiana no ho permet— tant Jordi Bosch (el vell Hamm) com Jordi Boixaderas (el servent Clov) rendeixen tribut al discurs de Samuel Beckett i a una excel·lent versió catalana de Sergi Belbel que, tan precisa com és, trobo que només espetega a l'oïda quan deixa anar un parell de “putos”, un manlleu gratuït d'un argot en caiguda lliure i que té encaterinada en excés la bona gent del teatre català més recent.
Si Clov vol dir “clown”, Jordi Boixaderas ho assumeix absolutament amb alguns moments d'autèntica pista de circ. Si Hamm vol dir “mal actor”, Jordi Bosch pot fer-se tant el dolent com vulgui però no per això deixa de ser un homenot de teatre capaç de tots els papers. I no cal dir que Beckett només permet a Nagg, el pare, que tregui el cap pel pot d'escobraries i Jordi Banacolocha fa el seu paper amb tanta ironia, delicadesa i indignació com sap. La seva parella, Nell, la mare, fa que l'actriu Margarida Minguillon tregui el cap amb còfia per expressar amb molt poques paraules tot el que arrossega fins a l'últim badall. Com que aquí no hi ha el mag Lari, un es mostra més que solidari amb el seu “sacrifici” escènic durant gairebé una hora i mitja dins el cubell.
Qui coneix «Final de partida» de Samuel Beckett, ja sap que com a «Tot esperant Godot» no hi passa res. I aquest “no passar res” és precisament la clau de l'obra de Beckett. Deixar-ho tot en un buit, sense temps, sense sortida, sense futur, sense esperança. Si Samuel Beckett escrivia «Final de partida» després de la Segona Guerra Mundial, l'obra ha tingut i té i tindrà malauradament moltes oportunitats per no caducar. La història és persistent i es repeteix i la roda gira i gira fent que les paraules de Beckett ressonin sempre com una al·legoria del que ha vingut i del que potser vindrà. (...)
