Samuel Beckett escriu una humanitat que està a les acaballes. Des de les calamitats perpetrades a la II Guerra Mundial ja no es pot confiar en la societat aparentment culta i desenvolupada. Final de partida beu de la mateixa agror de Dies feliços, de Tot esperant Godot, de L'última cinta de Krapp. Jordi Bosch i Jordi Boixaderas tornen a uns personatges patètics, que ja van interpretar al 2005, al Teatre Lliure. Sergi Belbel ha sabut trobar un equilibri en el diàleg desesperat i un punt naïf de Hamm (Jordi Bosch) i Clov (Jordi Boixaderas) que va d'un humor estúpid, absurd (de clown que perd l'escala contínuament) a un discurs implacable, dolorós, apocalíptic. És una barreja d'alquimista perquè carregar la ironia desmereixeria la reflexió d'una fosca despesperació del dramaturg irlandés. I abocar tota la bilis sense donar aire, aclapararia l'escena i la faria ensopidota. Belbel troba un marge prim per on transiten els personatges amb el seu últim bri de vida.
L'espai és una mena de refugi, una ratera en la que pretenen sobreviure. Miren per la finestra i confien que la guerra s'escampi, que la violècia desaparegui. Ells no han provocat res. Només esperen, passivament. Una espera frustrant i que ennuega. Una escena que evoca a Les cadires i el Deliri a dos de Ionesco; al Fando y Lis de Fernando Arrabal. De sobte, apareixen els pares de Hamm (Jordi Banacolocha i Margarida Minguillon), dins d'un contenidor. Potser proven de mantenir l'humor, una certa estima (ni que sigui més social que real) per demostrar que se senten vius, tot i que la vida no els depari gaire res més. Són com els srs. Smith de La cantant calba. Com si ja esperessin la mort dins del fèretre.
El fill els avorreix. Hamm ho detesta tot. Les seves manies s'han convertirt en obsessions que esgoten tothom. I, per això, Clov, decideix marxar. Les rates, es cacin o no, sempre acaben morint. Terrible evidència. Tot és fosc; res convida a l'esperança. I, potser per això, Clov es vesteix (amb una estètica que recorda a la Mort d'un viatjant, que també Boixaderas va protagonitzar al Lliure al 2009) i pretén marxar. No ho fa. Potser sonarà el despertador. Potser ja no cal que ho faci mai més. La percepció del públic és que només hi pot haver una vida engrescadora des de l'empatia amb l'altre. L'apatia trasllada tothom a la buidor d'aquests personatges beckettians, tendres, trencats, aïllats de tot.
