No hi ha res més divertit que la infelicitat, en podeu tenir tota la seguretat: és la cosa més còmica del món. I si això t’ho diu una dona com ara la Nell – una dona sense cames que viu reclosa dins d’un contenidor d’escombraries, i que només treu el nas del seu desolat habitacle en moments molt puntuals-, caldrà fer-li cas: segur que ella, d’infelicitat, en sap molt. Com a mínim, en sap tant com les altres tres persones que comparteixen amb ella la mena de gris i fosc subterrani amb quelcom de búnquer en el qual tots plegats conviuen. Un d’ells – en Nagg, el no menys mutilat marit- resideix en un container situat just al costat del de la Nell; de tant en tant , aquests dos encara poden compartir una breu estona de quelcom semblant a un miratge de conversa; quelcom semblant a una paròdia de comunicació també ben divertida, si donem com a vàlid això que la Nell diu sobre la infelicitat. Així doncs, ben mirat, no tenen res de què queixar-se : tots dos estan ben divertits. Per cert ( i això, també dona lloc a una de les rèpliques més infeliçment divertides de l’obra) , si voleu saber si en Nagg és o no encara viu, només us cal apropar l’orella al contenidor: si sentiu un plor dins seu, podeu quedar-vos tranquils: on hi ha un plor, encara hi ha vida!
La Nell i en Nagg, per cert també , són els personatges diguem que secundaris d’aquesta sensacional obra mestra de Samuel Beckett. I són els pares d’en Hamm, patètic rei sense corona , cec i invàlid (però no per això menys despòtic que el més absolutista dels monarques) , el regne del qual queda limitat a aquestes quatre parets, es diria que ensorrades en el no res. El no res és sempre un espai genuïnament beckettià. Ho és quan ens el trobem ficat dins d’una construcció com ara aquesta a la qual em refereixo, o quan el visualitzem en el no menys claustrofòbic despatx en el qual el vell Krapp revisa un i altre cop “L’última cinta” que conté el fracàs irreversible de la seva joventut. Però també , quan es presenta a l’aire lliure, al paisatge amb arbre tirant a sec al costat del qual sempre hi trobarem un parell d’il·lusos que encara esperen a Godot sabent que mai no vindrà. O quan està cobert per la sorra de la platja en la qual la Winnie de “Oh, els bons dies !” fa cada dia inventari de la seva pròpia infelicitat, també ella cada cop més invàlida, més ensorrada en aquesta sorra, i mantenint també ella de tant en tant una mena de paròdia de diàleg cada cop més distant amb un marit ficat alhora en el seu propi forat. I malgrat tot, també la Winnie, com els dos godotians sempre a l’espera, com en Krapp sempre escoltant un i altre cop la maleïda cinta, com el dictatorial amo del territori elm en el qual viu el quartet de la present obra, manté encara viva la flama de l’esperança , malgrat el desesperat espai vital en el qual es troba ara, i del qual ja no en sortirà mai més. Aquesta segueix sent la ridícula i cruel paradoxa a la qual s’enganxen com qui s’enganxa a un clau ardent els personatges beckettians. Aquesta segueix sent, en definitiva, la ridícula i cruel paradoxa a la qual ens enganxem tots plegats, resistint-nos gairebé sempre ( i ves, què hi podem fer?) a acceptar que s’ha arribat al final de la partida, i que potser aquest final , ja estava marcat des del principi. Abans de començar la partida, ja sabíem que Godot no faria acte de presència. Però tot i saber-ho, vam optar per seguir esperant-lo: al cap i a la fi es tractava de triar entre aquesta acceptació, i l’acceptació del buit absurd de l’existència. Entre aquesta opció, i la possibilitat de seguir repetint cada dia els mateixos rituals ( una altra constant del teatre de Beckett), fins i tot adonant-nos que per molt que ens enganyem, la cosa s’està posant cada dia pitjor, no hi ha color. Els bons jugadors d’escacs –Beckett ho era, i per això li va posar aquest títol a la seva obra-, saben quan ha arribat el moment de rendir l’última figura del taulell a l’implacable escac i mat. Però , qui vol acceptar aquest últim moviment, quan en això li va la vida? No pas els que esperen que Godot es decideixi d’una vegada a donar el pas. No pas, els que intueixen que després del final de partida, ja no hi haurà cap altra partida que jugar.
Per això mateix, en Clov, el sempre fidel (pel que fa a la realitat dels seus actes) i sempre infidel ( pel que fa a les seves postergades intencions) criat d’en Hamm que sembla haver-se llegit ben a fons allò que Hegel va dir sobre la simbiosi plena de dependència mútua que s’estableix entre l’amo i l’esclau ( un no és res sense la presència de l’altre, l’altre no és res sense la presència de l’un), està sempre amenaçant amb una escapada definitiva que, definitivament, té poques probabilitats de fer-se mai real. Al cap i a la fi, el panorama que s’intueix darrera els massa alts i massa petits finestrals que deixen entreveure el món situat més enllà d’aquest habitacle, no resulta precisament prometedor. Tan sa val si aquest panorama és o no és ( i per cert que el hamletià “To be or no to be”, ha estat també de vegades vist com un dels referents latents que donen origen a aquest text) post apocalíptic: això, tampoc formava part de les intencions de Beckett. L’únic que sí és cert , és que el lamentable habitacle en el qual es troba el quartet - tot i que si en Nagg deixa de plorar, això ja serà només un tercet-, no deixa de complir les seves funcions com a aixopluc. I potser fa massa fred ( o massa calor) allà fora, com per a renunciar a l’infern de l’aixopluc ben conegut, i endinsar-se en l’infern d’allò desconegut que només presagia el desastre definitiu.
Ha arribat potser doncs l’hora de tornar al punt de partida, per tal de no enfrontar-se al final de partida. Ha arribat l’hora de donar-li la raó a la Nell, i trobar-li el punt de diversió al “huis- clos” en el qual es troba aquest quartet : i i si algú vol veure aquí una referència a aquella sartriana “A porta tancada” en la qual l’infern eren els altres, que no es talli. Remarcar l’humor contingut en Beckett, és quelcom que han fet un bon grapat de directors escènics: només cal recordar en aquest sentit l’admirable divertiment beckettià que Peter Brook ens va oferir a “Fragments”. I ser capaç de fer visible la molt negre comèdia que encobreix aquest mateix “Final de partida” , va ser alhora sense anar més lluny l’opció que va prendre Richard Jones al muntatge de l’obra que es va estrenar a Londres poc abans de l’esclat d’una pandèmia que va acabar deixant tan confinats als espectadors, com ho estan els mateixos personatges de l’obra. De forma paradoxal, el confinament va propiciar la difusió mundial via streaming d’aquell muntatge esplèndid en el qual Daniel Radcliffe- abans conegut com a Harry Potter-, un cop definitivament perduda la màgia, es posava al servei de l’amo Alan Cumming, en un espai de tonalitats clares poc semblant a aquell pel qual acostumen a optar la majoria de muntatges de l’obra, muntatge de Sergi Belbel inclòs.
Però si hi ha al nostre panorama teatral algú capaç de trobar-li la gràcia a les desgràcies, aquest algú és sens dubte Belbel. Ell, sempre ha intentat fer accessible fins i tot allò que semblava inaccessible, remarcant allò humorístic contingut en el text... i gairebé sempre se n’ha sortit molt bé de l’intent. I com a mostra, aquí teniu la seva estupenda immersió en l’univers Beckett, perpetrada mà a mà amb dos intèrprets sensacionals que Belbel coneix a la perfecció ( tot i que ara portés molt de temps sense poder comptar amb Jordi Boixaderas) , i que d’altra banda, ja es van posar sota la pell d’aquesta mateixos personatges fa un grapat d’anys, al Teatre Grec, i llavors sota la direcció de Rosa Novell. El cas és que l’amo Jordi Bosch i el criat Jordi Boixaderas , mantenen en tot moment l’equilibri ple de talent que exigeixen els seus dos personatges, i aconsegueixen arrencar somriures i fins i tot rialles allà on , en altres ocasions, l’espectador es veu forçat a acceptar que la desolació campa als seus aires. Quelcom que també fa aquí, encara que la comicitat dels dos pallassos fallits ficats en un món en el qual ja no hi caben les pallassades, esmorteeixi l’amargor del conjunt. I no; no me n’oblido de l’esplèndida contribució aportada pel matrimoni amb les cames amputades, format per Jordi Banacolocha i Margarida Minguillon. Tots quatre, guiats admirablement per Belbel, aconsegueixen que la carregada atmosfera que es respira dins del búnquer , es faci del tot respirable, sense deixar mai de ser alhora del tot desassossegant. I tots ells, fan que ni una sola paraula del sensacional text , es perdi entre la fredor d’aquestes quatre parets: a totes elles els hi podeu donar la significació que vulgueu ( Beckett era molt obert e naquest sentit), però cap d’elles resulta mai insignificant.
