Fun home

informació obra



Direcció:
Daniel Anglès
Intèrprets:
Mariona Castillo, Daniel Anglès, Pilar Capellades, Clara Solé, Julia Jové, Marc Andurell, Lara Kate Albertos, Noa Flores, Mariona Lleonart, Ferran Alegre, Aleix Colomer, Daniel Pérez, Jan Galivan, Stel·la Tarradellas, Marc Villanueva Mir
Coreografia:
Óscar Reyes
Direcció Musical:
Miquel Tejada
Adaptació:
Daniel Anglès , Marc Gómez
Escenografia:
Raquel Ibort, Marc Salicru, Marc Udina
Vestuari:
Raquel Ibort, Marc Salicru, Marc Udina
Il·luminació:
Xavi Costas, Daniel Anglès
So:
Jordi Ballbé
Caracterització:
Núria Llunell
Ajudant de direcció:
Àgata Casanovas, Mireia Sanmartin
Producció:
NO DAY BUT TODAY
Companyia:
Apunta Teatre
Sinopsi:

Quan el seu pare mor inesperadament, la novel·lista gràfica Alison se submergeix profundament en el seu passat per explicar la història de l’home volàtil, brillant i únic el temperament del qual i secrets van definir la seva família i la seva vida. Movent-se entre el passat i el present, Alison reviu la seva infància única jugant en l’empresa familiar, la funerària Bechdel, la seva creixent comprensió de la seva pròpia sexualitat i les preguntes imminents i sense resposta sobre els desitjos ocults del seu pare.

Fun Home és un musical refrescantment honest i totalment original sobre veure als teus pares a través d’ulls adults.

Premi a espectacle musical dels Premis de la Crítica 2018

Mariona Castillo, finalista a actriu de musical als Premis de la Crítica 2018

Raquel Ibort, Marc Salicrú i Marc Udin, finalista a espai escènic als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Fun home

16/10/2018

No deixeu de visitar la "Fun Home" per res!: dins hi trobareu una esplèndida mostra del millor musical contemporani

per Ramon Oliver

Deixeu-me dir-ho ja d’entrada: que el  Teatre Condal es reinventi con a casa dels musicals amb el nom d’Onyric i sota la direcció artística  de Dani Anglés, em sembla una molt bona noticia. I que ho faci amb un títol com ara “Fun Home”, em sembla una noticia encara millor. D’una banda, perquè som davant d’una de les més sensacionals  obres que ha produït el teatre musical en el que portem de segle. I de l’altra, perquè “Fun Home” és un exemple modèlic de com el  musical contemporani sap explorar nous camins creatius , i de com aquests nous camins creatius el porten a poder abordar tota mena de complexitats temàtiques. Certament, com és ben sabut,  “Fun Home” figurava ja a la cartera d’Anglés com a projecte immediat a estrenar a l’Aliança del Poble Nou, quan Focus i qui és també  el director de l’espectacle i el seu principal protagonista masculí ,es van posar d’acord per engegar Onyric. Però cal aplaudir de valent la decisió de presentar aquesta nova etapa amb un títol que tot i la pluja de premis que ha rebut des de la seva estrena a l’Off i a Broadway , el prestigi que s’ha guanyat  entre la crítica, i la també molt premiada celebritat de l’autobiogràfica novel·la gràfica que li ha donat origen, no entra dins dels paràmetres del que es pot considerar un musical fàcil adreçat al gran públic. Això, malgrat que  el gran públic gaudeixi  també amb entusiasme i emoció d’aquesta proposta, com va quedar demostrat el passat estiu quan l’espectacle ( que ara es troba ja buscant sala al West End) va exhaurir entrades al Young Vic de Londres. Per cert, parlant de premis: ja veureu com quan comenci la temporada de guardons als escenaris britànics el sensacional muntatge de Sam Gold ( que ja va estrenar la versió nord-americana de l’espectacle, i que no ha tingut cap problema a l’hora de modificar de forma significativa la seva proposta anterior) s’emportarà ben merescuts reconeixements : si teniu l’ocasió de repescar la proposta quan torni a la cartellera londinenca no us ho penseu ni un moment, en sortireu entusiasmats!  

Per si de cas no ho sabeu, és millor que no entrar desprevinguts:  una Fun Home no és en aquest cas una casa molt divertida, sinó una funerària que resulta ser també la llar en la que viu tota una família. Una llar/funerària, doncs,  com aquella en la qual es va criar Allison Bechdel, la gran protagonista i narradora d’aquesta història. La mateixa Allison que quan ja era adulta i s’havia ja convertit en una prestigiosa autora de còmics especialment cèlebre en ens cercles feministes i dins la comunitat LGTB, va tenir la necessitat de posar-se a dibuixar la seva pròpia infància i adolescència, a veure si així li acabava de trobar sentit a la tragicomèdia que havia tingut lloc entre aquelles quatre parets tan plenes de cadàvers embalsamats a punt d’enterrament , com de decoratives antiguitats de les quals el polifacètic pare se’n sentia ben orgullós: de vegades ,es diria que fins i to més orgullós que dels propis fills. I aquella peculiar residència  n’anava també plena de silencis que eren un crit, de secrets que acabarien sent del domini públic, i d’armaris tancats que no van impedir traumàtiques sortides de l’armari. “Fun Home” va ser publicada l’any 2006, i va generar tan entusiasme al seu voltant  que fins i tot es va convertir en finalista al National Book Critics  Circle Award en la categoria de millor llibre de memòries autobiogràfiques; mai abans, una novel·la gràfica havia tingut accés a aquesta mena de reconeixement literari! Per cert: al vestíbul – cafeteria del teatre trobareu a la venda aquest  molt recomanable llibre en el qual la figura del pare de l’Allison i la complexa relació mantinguda entre pare i filla, hi tenen un protagonisme primordial. Però si voleu seguir indagant sobre la personalitat de la nostra autora, heu de saber que recentment , ha publicat un volum en el qual la mare és la figura central.

Parlem una mica de Jeanine Tesori, la compositora que li ha posat música als dibuixos de Bechdel? Cal fer-ho, perquè com va quedar també demostrat amb “Caroline, or change” ( una altra obra mestra que ara es recupera al West End, i que compta amb un llibret del mateix Tony Kushner d’ “Àngels a Amèrica” ) , estem parlant d’un dels més grans talents del teatre musical contemporani. Seguint l’exemple del mestre Sondheim ( la petjada del qual resulta obvia en algun fragment de “Fun Home”) , Tesori entén que el pentagrama ha de ser sempre quelcom completament integrat al progrés narratiu de l’obra . I ho demostra un i altre cop, oferint una partitura plena de rampells eclèctics que, alhora, acaben aglutinant-se amb aclaparadora unitat . Del rigor amb el qual Tesori s’acobla a la dramatúrgia de l’obra renunciant a cap mena d’exhibicionisme , en donen bona prova aquells segments en els quals només s’hi perceben un grapat de notes que li donen estructura musical a les paraules, apuntalant  així l’atmosfera que precisa la narració. I de la subtilesa tant del seu treball com del de la llibretista i lletrista Lisa Kron , en trobareu una mostra exemplar en el tema “Ring of Keys”, en el qual la petita Allison veu reflectit el seu futur i reconèix la seva sexualitat sense saber encara ben bé el que està reconeixent tot just intercanviant una mirada amb una dona desconeguda amb la que no creuarà ni una paraula. Quin gran moment de gran teatre musical!

“Benvinguts a la nostra casa de Maple Avenue”, ens canten els Bechdel en una de les primeres escenes de l’obra. I en el nostre cas , Maple Avenue es troba situada a l’avinguda Paral·lel. A diferència del que passava a Londres o a Nova York ,  a l’escenari del Condal la un xic mortuòria residència dels Bechdel se’ns mostra en tot el seu caòtic i decadent esplendor gairebé des del començament de l’espectacle dirigit per Anglès amb el pols i la sensibilitat que aquest material precisa. Davant nostre tenim una mena de gran paret que visualitza molt encertadament aquell amuntegament de relíquies del passat potser no sempre del tot autèntiques ( el mateix text fa referència al  paper pintat a l’estil William Morrris que  no és realment un William Morrris ) del qual us parlava abans. Aquesta paret que amaga algunes sorpreses escenogràfiques és el decorat que s’ha construït i en el qual voldria viure el pare de família de la nostra  història, aquest Bruce Bechdel interpretat per un emperrucat Anglès. I el mateix desordre de l’espai vertical al costat del qual ens hi trobem l’ombra allargada dels xiprers del jardí ( un arbre potser massa mediterrani pel context nord-americà en el qual es mou l’obra; però alhora un arbre ple també de connotacions mortuòries dins el nostre context cultural) sembla transmetre també  visualment el desordre personal que en Bruce intenta encobrir amb el seu decorat vital. L’altre element escenogràfic bàsic  de l’espectacle  – i aquest no pot faltar a cap muntatge que es faci de l’obra- és, naturalment, la molt mòbil ( tant com els records que es van dibuixant damunt ella) taula de dibuix de l’Alison adulta, interpretada per Mariona Castillo amb una intensitat que reafirma fins a quin punt l’actriu és ara mateix un dels nostres puntals, pel que fa a teatre musical. De la mateixa manera que el seu personatge és el que pren la paraula i estructura l’obra, la seva actuació emergeix com la més notable de tot el repartiment, seguida de prop pel seu jo rejovenit encarnat brillantment per Clara Solé . Al molt digne treball interpretatiu de Daniel Anglès li manca encara un xic d’aquella força interior capaç de transmetre tota la complexitat per la qual es mou en Bruce; la seva és una bona interpretació lleugerament epidèrmica  a la que no acaba d’ajudar un treball de caracterització externa decididament millorable. I  per la seva banda  Pilar Capellades ofereix una molt eficaç versió d’ “Any darrera any”, el gran tema de la Helen, la dona d’en Bruce. Per contra, i enfront el bon nivell dels adults de la casa, són els petits de la casa els que encara que es guanyin al públic per això mateix de ser  petits i per resultar simpàtics i graciosos, semblen necessitats de més assajos , més afinació, i potser una major comprensió del sentit del que estan cantant. Ho dic especialment pensant en el moment el qual l’Allison petita ens canta el seu ja esmentat encontre amb la dona del clauer, un moment essencial de l’obra que aquí queda massa diluït. Són , en qualsevol cas, lleugeres objeccions d’aquelles que posem els crítics que sempre filem molt prim. I que en cap cas ens poden fer oblidar que som davant d’un espectacle molt notable, i d’una obra decididament imprescindible. Una magnífica  mostra del millor que pot oferir el teatre musical contemporani , servida amb excel·lents recursos i una clara voluntat de voler oferir-li al nostra públic noves perspectives d’aquest gènere. Si us plau , no em falleu ni us falleu: no deixeu de visitar la “Fun Home”. En sortireu convençuts que en aquesta funerària el teatre musical no solament és ben viu, sinó que ens mostra els molts territoris que pot seguir explorant en el futur.


Trivial